H

Després del temps pandèmich, hem pogut tornar amb normalitat a emprendre mutanya amunt el camí atàvich del santuari, itinerari màgich, druídich, amb aquest desplegament botànich del bosch (tot i que ara potser està massa sech). Però que bonich que va ser, l’aplech de Canòlich, tan pirinench, característich i idionsincràtich, amb tot el seu esplendor toponímich d’aire germànich, únich en la seva espècie, antich, selvàtich, bucòlich, edènich i, sobretot, parroquialment i orgullosament cívich (tot i que hem de dir que poch canònich). Vuit-cents anys, farà! Incòlume davant dels atachs poruchs de l’acadèmia i del nomenclator, heroich i resilient contra l’envestida covarda de l’enemich fabrià, té com un antich aire bíblich, qui sap si cabalístich, amb aquest formós dígraf ce més hach final, que procedeix del bell i vell catalanesch, amb aquesta muda hach que, per als músichs alemanys com el vell Bach d’Eisenach, també representava la nota si natural, i que els gramàtichs italians van liquidar sense contemplacions. S’ha d’estar ben cech per no venerar el més carismàtich i epigràfich dels acabaments de nom de lloch, enigmàtich, tan arcaich, alpinístich i suposem que afrodisíach, amb aquest aire cavalleresch. I, dit això, des d’ara em poso el casch, que em cauran rochs de totes bandes. Potser he estat massa brusch, involuntàriament ditiràmbich. Ai, quin embolich. En el meu descàrrech, diré que fa dies que estich una mica apàtich, anèmich, poch elàstich i gens apologètich, i que aquest escrit m’ha sortit massa epidèrmich. A veure si n’aprench, amichs. Ara tinch nyirvis: em prendré un ansiolítich.