.

x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

El Madriu s'ho val

La gent escolta els arguments de la cònsol Rosa Gili amb estupor
Actualitzada 28/05/2022 a les 06:05
A vegades i de manera inesperada vas pel camí tranquil·lament i de cop veus saltar una llebre sortida no saps ben bé d’on. Això acaba de passar amb la plantada de la cònsol major de les Escaldes-Engordany a la taula de consens de la vall del Madriu-Perafita-Claror. La Rosa Gili ha fet un salt de llebre i ha travessat pel davant de la comitiva, a tocar dels seus morros, deixant els cònsols dels altres comuns parats. I no només s’han quedat sorpresos a Andorra la Vella, a Sant Julià de Lòria i a Encamp, sinó a la resta de país. La gent no entén una reculada així i escolta els raonaments de la cònsol Rosa Gili amb estupor o, per dir-ho d’una manera més entenedora, ens quedem com si ens haguessin llançat una gerra d’aigua freda al damunt. Personalment em sobta molt aquesta postura de la senyora cònsol de les Escaldes. Una sortida així la podríem esperar d’una personalitat histriònica com la consellera general Montaner, avesada a fer comèdia, però havent seguit la trajectòria política de la Rosa Gili en la seva etapa al Consell General, advocant majorment per una major competència nacional en temes d’interès públic, en detriment de les competències comunals, ens sobta una posició tan dura respecte al territori escaldenc de la vall del Madriu, gairebé les tres quartes parts del total. Precisament el fet de ser la parròquia amb més terreny hauria de possibilitat una bona entesa amb les altres parròquies i mirar-ho no com un afer d’interès nacional. I més encara: davant la previsible consolidació de la vall de Madriu com el més extens espai natural del país aliè a les operacions de noves urbanitzacions, valdria la pena mirar de sumar i d’una vegada per totes fer perquè el títol tan significat de Patrimoni Mundial atorgat per la Unesco a part de semblar-ho, ho fos. No aniria gens bé que des de París haguessin de tornar a recordar el compliment dels requisits per mantenir la vall del Madriu, Perafita i Claror a la llista. Seria una gran decepció, perquè el Madriu s’ho val.

Gestionar una vall sense accés motoritzat al bell mig del Pirineu i en un país on la propietat privada està acostumada a donar cops de colze a l’interès comú ha de ser molt complicat. Sento la cònsol Gili dir que al seu terme (al del Madriu) cap altre comú li ha de dir què ha de fer i ni les directrius del parc estan per sobre del regir comunal. Ho podem entendre si es refereix a fer casar els interessos legítims dels cortalans i com a defensa de la manera de procedir en qüestions d’accés amb animals de càrrega, vistes les complicacions legals per fer-ho amb vehicles a motor. Els camins vells són patrimoni i salvar-los de la destrucció va ser un dels primers clams de les campanyes Sí al Madriu, ja fa una bona colla d’anys però ressonant ben actual cada cop que sentim l’animosa campanella de les seves aigües alçant un crit d’alerta. I ho repetim: podem entendre el poder determinar cada parròquia com i de quina manera fer les coses, però què s’hi pot fer, les accions de gestió al Madriu, ha de ser una entesa dels quatre comuns implicats i fins i tot del Govern d’Andorra. I cap altre dels comuns li privarà mai l’aigua a les Escaldes, ni li discutiran ser la principal porta d’entrada a la vall.

L’experiència conjunta de gestió de la vall del Madriu té més transcendència o pes específic del que pugui semblar. Tant per aprendre a fer coses junts entre administracions –d’on en resultarà bona pedagogia– com per evitar que la gent caigui en una continuada sensació de decepció, de desgana pel país. Hi ha molt jovent que comença a estar fastiguejat de veure com es dona més importància al nivell de vida, llegiu acumulació de riquesa, que a la qualitat de vida. Torres altes que desfiguren la trama urbana de muntanya, amuntegaments fora mida de gris sobre les prades sense mirament i això acabarà –i malauradament ja es produeix– per minar els ànims i per incitar desercions i emprendre un exili de joves semblant al que el Bonaventura Adellach va fer al seu dia. Aquest és el perill d’obrar sense límits físics ni de consciència, sense preveure un futur més saludable i girant-se d’esquena a la geografia física i per tant humana del país.

Em comentava ahir al matí una amiga a qui li agrada respirar el batec de la muntanya i deixar-se seduir, com ens passa a tots, per l’aigua dels rius, el panorama, gens falaguer, d’haver de tornar a tenir cada parròquia un indret on posar els desmunts de terra i roca. “Això és anar endarrere” i té tota la raó. Sobirania parroquial sí, tota, però també unitat de país, tanta com es pugui.
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts