Elogi de la decepció

Andorra, ai las, no serà la seu del Campionat del Món d’esquí alpí en l’edició del 2027. Que ens han donat carabasses, vaja. El celebraran en una estació suïssa, pel que sembla. Com si fos el festival d’Eurovisió, per dirimir-ho hi va haver una sèrie de votacions, per donar emoció a la cosa. La candidatura andorrana va rebre tres vots, tres, i seria bonic saber qui va emetre’ls, ni que fos per enviar-los una panereta per Nadal en senyal d’agraïment pel gest i per la confiança. Vam empatar en vots amb la molt àrtica ciutat de Narvik, a Noruega, i només tenim el trist consol de pensar que la proposta de Garmisch-Partenkirchen (cèlebre escenari dels salts de trampolí que ens amenitzen les ressaques de Cap d’Any) només en va rebre un, i hom no pot deixar de plànyer els pobres garmish-partenkirchenquesos per haver estat humiliats amb aquest vot solitari.

Hi va haver un seguiment públic de la votació a l’Illa. És bonic, trobar-se en comunitat per aquesta mena d’actes. Si surt que sí, l’esclat d’alegria és solidari i encomanadís, i es multiplica. Però si surt que no, com ha estat el cas, la decepció es reparteix entre la decebuda companyia i el plany per les esperances perdudes i els dies de glòria escolats fa de més bon passar. Quantes vegades hem dipositat esperances en algun projecte o il·lusió i, a l’hora de la veritat, la cosa no ha funcionat de cap manera? És allò que diuen que hem d’ensenyar a la canalla: la gestió de la frustració. I a fe de déu que, a còpia de garrotades, la gestionem de primera. Hi tornarem, que no ha estat res.