Creat:

Actualitzat:

Ja ho tinc. Després d’uns dies de reflexió, anàlisi i càlculs, ja ho he trobat. No és com la quadratura del cercle, aquella operació geomètrica impossible de fer només amb un regle i un compàs, però sí que és la solució combinada a dos dels grans problemes que ens amoïnen i són un llast insuportable per al desenvolupament del país, que corre el risc de paralitzar-se. El primer és el tancament de l’abocador de Beixalís. És un drama que ens haguem d’empassar tots els desmunts que es fan, amb aquella alegria, al país. Abans tot era molt més fàcil, amb aquelles caravanes de banyeres plenes cap avall i buides cap amunt, quan a l’Urgellet s’hi descarregava un volum gens negligible de runa andorrana, molta més que no pas els set peus de terra anglesa amb què el noruec rei Harold volia obsequiar el traïdor del seu germà, Tostig. L’altre és la vergonya que, com a país, hom sent cada cop que un vol amb destinació a l’aeroport de la Seu ha d’aterrar a Alguaire, que fa poc seriós i una miqueta tercermundista. Ara resulta que, quan fa la calor, l’aire s’aprima i els avions necessiten més tros de pista per aterrar. I el que ja hi aterra els dies de cada dia, que ja hi arriba ben justet, pobre, doncs no pot. Sumem, per tant, els dos problemes i trobem-hi una solució plausible: allarguem la pista amb desmunts andorrans. Ja se n’havia parlat fa temps i llavors no es va fer per mandra o per prudència o pel què diran. Ara és peremptori. Grans mals, grans remeis. A les runes, ciutadans.

tracking