Una història de lluita (I)

En diferents articles d’opinió he intentat abordar diversos aspectes de la discapacitat però mai he parlat de la seva pròpia cultura. El fet de patir una discapacitat sobrevinguda, a més de la meva implicació en el món associatiu, així com la meva afició i passió per la lectura, m’ha portat a indagar precisament sobre la cultura de la discapacitat. Segons la definició de l’OMS, la discapacitat afecta prop del 10% de la població mundial, és a dir 650 milions de persones, passant a constituir una de les més grans minories al món i continua sent, malauradament, un tabú, passant per una subrepresentació i una minoria en l’àmbit global. Durant l’antiguitat les persones amb discapacitat eren totalment excloses de la societat perquè eren percebudes com a éssers impurs i víctimes de malediccions divines. Durant l’edat mitjana eren reconeguts, però reclosos i amagats de la resta de les persones, ja que la creença passava a estigmatitzar la persona amb discapacitat perquè es creia que havia comès un pecat en la seva vida anterior i per això Déu havia decidit fer-la viure amb una discapacitat, per castigar-la, també passava a ser una mena de missatge i advertiment per a la resta de les persones per incitar-les a tenir un comportament exemplar. Amb els anys hi va haver un avanç, però relatiu, ja que les persones amb alguna discapacitat eren parcialment integrades a la societat, però perquè la visió de la discapacitat no espantés ni molestés la resta de la societat els continuaven tancant i amagant. El segle XVII és sinònim de progrés i canvis i la discapacitat serà interpretada sota una perspectiva mèdica, la qual cosa permetrà a les persones amb discapacitat ser ateses des d’un punt de vista no solament social, sinó sobretot mèdic, ja que alguns rebran tractaments i es curaran. Els corrents de pensament d’aquest segle, especialment els filòsofs de la il·lustració, també inclouran les persones amb discapacitat.