El riure va a estones

Tinc una tendència natural a riure per fora i a plorar per dins. Estic convençuda que em ve d’antic, de la rebesàvia, si vull parafrasejar el poeta. Concretament de la rebesàvia Anna Labella Llorens, una granadina d’ascendència catalana que va acceptar ser desheretada per casar-se amb un pobre desgraciat que li feia pessigolles al cor i allà on és prohibit de fer-ne. Però potser també del besavi Juan Ruiz, que es feia passar les puces anant a tocar la simbomba davant el quarter de la Guàrdia Civil i dient el nom del porc als números que, dia sí, dia també, el duien a dormir la mona al cuartelillo. O de l’avi Miquel, que esperava que se li aixequés als vuitanta anys al costat de la mare de la tia Xaleta. O dels pares, que sempre en tenien alguna de fresca per dir i una rialla per deixar anar. Mireu si em ve d’antic que estic convençuda que, en néixer, en comptes de plorar em vaig fotre un fart de riure de poder sortir d’aquella cova fosca i veure la cara de circumstàncies de la monja que em va fer de llevadora llençant tot de pots de medicament per la finestra de l’Aliança perquè li ho havia promès al pare si no naixia nen.

Us ho explico perquè m’ha fet il·lusió que alguns lectors em saludessin i se m’adrecessin amb un “Riem molt llegint-te”, cosa que m’ha fet pensar que és més important fer riure que fer plorar, a banda de ser més difícil. Si aconsegueixo que, en llegir-me, esbosseu un somriure, oblideu una pena, us descuideu de la merda que ens envolta en aquest món de pa sucat amb oli i en aquesta vida de pacotilla, comenceu una rialla o, posada a exagerar, us pixeu de riure, em dono per ben pagada.

Com el suposat segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, miro de fer comèdia per riure’m dels pretesos pecats que cometem i dels veritables problemes que tenim. Perquè riure ens fa forts davant dels poderosos, rics davant dels pobres d’esperit, savis davant dels qui es pensen que ho són, feliços davant la vida; ens ajuda a aprendre dels errors, si és que mai n’hem comès cap, a no preocupar-nos exageradament per coses que no tenen solució, a viure... Per molt que us faci gràcia, però, vigileu a l’hora d’acabar de llegir els meus mots i passar pàgina, no fos cas que, disfressada, no actués com Guillem de Baskerville, sinó com Jorge de Burgos.