No es pot dir que en política la coherència sigui, en general, una virtut representativa i reservada als practicants. No obstant això, hi ha exemples de polítics contemporanis que s’hi esmercen, segons esbufegui el vent, com un penell.
El model que descric va ser batlle d’Évry, al cinturó de París i député–maire a principi de segle, ministre de l’Interior i primer ministre amb el president-Copríncep François Hollande, flirtejant amb Emmanuel Macron i abandonant ambdós el Partit Socialista francès. Després de casar-se amb l’hereva bilionària dels laboratoris farmacèutics Almirall, desembarca a la política catalana de la mà del Partit de Ciutadans, obtenint l’acta de regidor a l’ajuntament de Barcelona. Abandona el partit que l’ha portat a la plaça Sant Jaume, també deixa el càrrec de regidor, però abans dona un suport decisiu a Ada Colau, que s’erigeix com a alcaldessa de Barcelona. A la festa multitudinària de la reelecció d’Emmanuel Macron com a president de la República Francesa, el vàrem veure a primera fila al Champ de Mars, al peu de la Tour Eiffel de París. Cal reconèixer-li que se sap moure entre bambolines, aconseguint la confiança de Macron per reenganxar-se a la vida política francesa, ni que sigui per la porta del darrere, i aspira a ser elegit com a diputat a les eleccions legislatives, per la cinquena circumscripció de francesos residents a Espanya, Andorra, Portugal i Mònaco. Les seves aspiracions són tant delirants que figures del partit La République En Marche critiquen la cara dura i l’oportunisme de Manuel Valls i Galfetti, geni i figura.