x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Reivindicació ramadera

Un envit de cara a preservar-la i a mantenir-la, a salvaguardar-la
Actualitzada 14/05/2022 a les 06:58
Primavera i estiu que passa, les muntanyes andorranes veuen agostar-se les pastures amb una ínfima part de cap de bestiar dels milenars que hi pasturaven fa poques dècades. I mentrestant, al bell mig del rovell de l’ou on es prepara la recepta màgica de cap on ha d’anar Andorra, se sent la cantarella de neologismes i invents artificials. I any que passa, ovelles a descomptar, vaques i eugues anar fent i la ramaderia andorrana en conjunt esperant a veure-les venir. Avui alguna casa començarà a moure les vaques de la cort cap als primers prats de més a tocar del poble, cap a les bordes que es miren des del seu silenci el brogit continuat dels autos i dels autocars. Se saben velles i servidores, integrades als indrets, complidores i imprescindibles perquè el bestiar tingui un rebost i un recer abans que la tardor doni pas a l’hivern. Bordes andorranes i de tot el Pirineu: no deixeu mai d’indicar-nos, quan noteu algun moment de desmanec, el cap del fil, el bon camí; o d’advertir-nos, quan sentiu massa xauxa i desvari, que tant soroll i tanta faramalla no van bé per a la salut, ni per a la de les persones, ni per a la del bestiar ni per a la del país en el seu conjunt.

Aquest matí de dissabte ja tenim la verdor de les pastures a punt de solfa. Era l’indicador esperat durant segles per de nou començar el cicle estiuenc ramader. Saviesa ancestral, equivalent a conèixer cada casa el seu terme bo i diligent com si fos el palmell de la mà, a saber cada parròquia on tenien les seves trenques, on arribaven i d’on no podien passar. De viure l’estiu a muntanya amb la vigorosa força dels ramats, suport principal de l’economia de les valls pirinenques, de cap a cap de la serralada. I si avui ens plau i ens escapem a rondar collades enllà, cap a llevant, cap a ponent, notarem com igualment el nombre de caps de bestiar s’aprima arreu i la vitalitat ramadera llangueix, tot i sentir-se per sort encara les esquelles i els xiulets dels pastors en cadascuna de les riberes solcades per rius nascuts al Pirineu. N’hi ha, però en caldrien molts i molts més. És la crua realitat d’una serralada habitada des de fa milers d’anys, amb una simbiosi i comunió íntima entre l’home i la natura apresa i transmesa de generació en generació. Trencat aquest conviure per la minva de gent i per tant, de caps de bestiar, comença a ser hora d’emprendre accions en pro de la ramaderia pirinenca sense més contemplacions. Aquí a Andorra i a la resta de Pirineu. La fragilitat estructural de les cases de ramaderes, pel que fa al relleu generacional, mereix tanta o més atenció que qualsevol altre sector econòmic, perquè és la base imprescindible per disposar d’una muntanya amb tots els pisos de vegetació ben definits, evitant que tot quedi colgat per la malesa i pel bosc.

Reivindiquem doncs un envit de cara a preservar i a mantenir, a salvaguardar, com el més preuat tresor comú, la ramaderia andorrana. Començant per demanar –mireu si és senzill– a cada casa com ho veuen, quin horitzó fiten, si es veuen capaços de continuar anys actius o ens diuen aguantarem fins on puguem o haurem de començar a mirar de plegar. I aquí és on les administracions públiques s’han d’arremangar i posar-se entre cella i cella el manteniment de la ramaderia, així com de la pagesia entesa com a conrear la terra. I si els comuns no troben la manera de procedir, que truquin a la porta del Govern, que sota el seu paraigua és on han de trobar acull les bones causes. I ja es mou prou, el ministeri que ha de vetllar per la pagesia, però cal un pas endavant, gairebé una passa de gegant, per evitar arribar a una ensopiment i una davallada lenta però constant. Per exemple, moure cel i terra per arribar a un acord amb els propietaris d’ovelles i cabres per fer un ramat nacional, vist o intuït que un ramat comunal a cada parròquia potser seria massa complicat. Però un ramat nacional, que a l’estiu aplegués les ovelles de les cases andorranes i les que el propi estat tingués com a pròpies, seria un gran què, això sí que seria posar Andorra al mapa del món. I a l’hivern, la deguda transhumància cap a “les planes de l’Urgell i a les campanyes de França”, com tan sàviament ens plasma l’Albert Pujal al llibre que els dedica. No seria, no és cap quimera, el ramat nacional d’Andorra, primer d’ovelles i més endavant potser fer cosa semblant amb les vaques i les egües. Cap quimera, al contrari, un agaliu i un repte dels que fan digne un país.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts