Mirada perduda

Se suposa que ha de ser alguna cosa així com Superman. Un superheroi, algú amb superpoders. Segur que bona part de la canalla que seu a la grada cada quinze dies se’l mira així, com a algú que fa coses que ells tan sols fan en somnis, com a algú que en qualsevol moment pot inspirar-se i començar a ficar-les de tres i cap a avall sense parar. Els adults segurament se’l miren diferent, no com a un heroi –no és Jordan– però sí com a un professional, algú que cobra per fer la feina que se li demana i que per tant ha d’executar-la com toca, perquè si no demanarem el full de reclamació: si cobra com a algú amb una mitjana de 20 de valoració, que rendeixi de mitjana com a algú amb una mitjana de 20 de valoració. I mentre tots ens el miràvem com a allò que se suposa que ha de ser –un heroi, un professional fiable–, ell ens va mirar com el que era en aquell moment. Va ser el dia de la desfeta contra el Betis, en aquells minuts en què se’ns escapava el partit i s’escolava la temporada i els darrers vuit anys, en uns d’aquells instants que condensaven tot allò mal fet i tota la mala sort de l’any. L’equip acabava de perdre una pilota –ara no recordo si ell personalment hi va tenir alguna responsabilitat directa–, la pilota es perdia per la línia de fons i en aquell precís instant, en lloc de créixer-se, en lloc d’emprenyar-se o de dissimular, Codi Miller McIntyre va mirar cap a la grada, cap a la zona que cau per sota de la llotja, tot i que de fet no mirava enlloc. Va mirar-nos sense mirar-nos durant dos o tres segons i als qui el mirem com a un heroi o com a un professional que no hauria de fallar, ens va mirar totalment perdut, dient-nos que de superpoders no en té cap i que en aquell moment no era capaç de res, que no sabia ni per on començar a fer la seva feina. Aquell dia no em vaig poder emprenyar: quants cops no he estat jo qui no podia?

Avui ens ho tornem a jugar tot i si surt cara no serà art de màgia ni coses d’herois o de màquines, serà mèrit de persones que tenen bons i mals dies, bons i mals anys, a dies inspirades i a dies perdudíssimes, com tu i com jo. I això li dona a tot plegat molt més mèrit. I normalitzar-ho ens ajuda: si fins i tot als nostres ídols els passa, què carai no ens ha de passar a nosaltres? Ah, i tant de bo surti cara.