Per què ser-hi?

És la pregunta de sempre, la que acostumem a deixar de banda, la del perquè. En aquest cas la de per què carai volem un equip d’Andorra a la segona millor lliga de bàsquet del món. La gràcia, d’altra banda, és la pregunta, és no saltar-nos-la, perquè després, de respostes possibles n’hi ha moltes. Us comparteixo les meves tres, va. D’una banda, hi ha allò del showtime, allò de disposar d’un bon espectacle a casa nostra cada dues setmanes, de vegades més sovint i tot. Espectacle normalet de tant en tant, vespres d’aquells que dius “sort que hi he anat!” alguns dies l’any. Bé, és un bon motiu però en temps de Netflix, és cert, ens en podríem estar.

La segona raó es conjuga amb junts i amb plegats. I això, tenir un equip que molts es puguin sentir seu en un país on ens manquen llaços i referents compartits té un valor incalculable: ens permet creure junts, divertir-nos junts, empre­nyar-nos junts, somiar junts i, com ha tocat aquest any –pura normalitat: tots els no-indiscutibles hi acaben passant de tant en tant–, patir junts. De fet, no. De fet, la nostra temporada s’ha revelat bipolar i ens ofereix un 2x1 per somiar i patir plegats amb tres dies de diferència. I no són excloents: no baixar et dona més opcions de tornar a somiar junts però coi, que quan tenim el bitllet per fer-ho és ara i, de fet, som aquí per això. Que sí, que no baixar és important però que sense baixar potser ens passem 10 temporades ancorats entre el 12è i el 16è. I això és ara! I hi som per això!

I la tercera. Per a mi, tot plegat no té gaire sentit si la cosa no és una mica nostra, si no aspirem que allà dins de tant en tant la boti, la passi, l’encerti, la rebenti contra l’anella o decideixi si fem zona o juguem més ràpid o més lent algú de la casa. I sí –ell mateix sembla veure-ho així–, l’opció Eudald no ha sortit tan bé com ens hauria agradat. I malgrat tot, malgrat saber on som ara i avui, jo no hauria entès que quan decideixes un canvi a la banqueta no s’hagués optat per l’opció de casa quan el de casa havia fet mèrits sobrats com a segon i durant anys perquè algú dels nostres dirigís per primer cop una banqueta de la segona millor lliga del món.

I entenc qui no ho vegi així, i tant. El que em passa és que ser-hi per ser-hi no m’ha interessat i, si no és per a això... per què ser-hi?