Creat:

Actualitzat:

Al final, la cosa s'ha aclarit a ca la Batllia. Ahir, un reportatge del Diari donava veu als advocats i magistrats que hi exerceixen i ara ja sabem el pa que s'hi dona. Resulta que això de celebrar alguns judicis, parcialment o totalment, en castellà —o en francès—és una pràctica relativament habitual —o, si més no, en absolut excepcional o insòlita. Que no és flor d'un dia, vaja. L'excusa (o justificació) que donen és que d’aquesta manera es garanteix el sagrat dret a la defensa dels acusats, cosa que està la mar de bé. I que fent-ho així s’agilitzen els procediments judicials i s’estalvien diners en traductors. Però que això es faci en detriment del caràcter oficial del català, que esdevé d’aquesta manera un element accessori o prescindible, ja són figues d'un altre paner. Només cal entretenir-se una estona en la lectura dels comentaris en reacció al reportatge per veure que Houston, tenim un problema. D'autoestima, de seguretat jurídica, de percepció del país: la consagració d’un model de subordinació lingüística que cada vegada es fa més present. Això és com posar un tascó en una roca, com remenar les parets mestres d'un edifici. M'hi jugo un pèsol que en els propers anys s’encetarà el meló de la cooficialitat del castellà —potser amanida amb la del francès, per dissimular. Si no fos per la barrera protectora de la Constitució (hi ha països que no contemplen l'existència de cap idioma oficial) el debat fa temps que estaria obert. O sigui que ja ens podem anar preparant.

tracking