Punt de mira

Mites interessats

És una mentida que a Le Pen li interessa explotar

Creat:

Actualitzat:

Fem quatre números. Des del 1995, el suport al principal partit d’extrema dreta a França (FN abans, RN ara) ha crescut un 71% entre els obrers. En el mateix període, el suport del partit entre els comandaments intermedis de les empreses i de les administracions, i entre el personal dels sectors educatius i de la salut també ha crescut un 71%. Entre els executius de les empreses i els professionals liberals, el suport a Le Pen ha crescut un 200%. Tot i que el seu augment és generalitzat, però, se’ns diu que si guanya Le Pen és perquè ha seduït la població més desfavorida. I és mentida. Sense el 12% dels professionals liberals i un de cada quatre professionals intermedis que voten, la segona volta no l’hagués ni ensumat. És una mentida, però, que a Le Pen li interessa explotar: presentar-se com la salvadora dels desemparats és una gran imatge.

També se’ns diu que si escoltéssim més els oblidats pel sistema i la seva desesperació, entendríem que no els queda cap més alternativa que votar extrema dreta. El cas, però, és que entre els més desafavorits, dos de cada deu han optat per l’extrema dreta, sí, però els altres vuit han triat altres opcions. Així, tot i que RN i qui li compra el discurs i l’estratègia titlla de marcians, de desconnectats del món real i de moralistes els qui no entenen que els desesperats votin RN, resulta que vuit de cada deu d’aquesta població marginadíssima tampoc no compren que RN sigui l’alternativa. Tot i així, RN i els qui el normalitzen parlen constantment en nom d’aquesta població marginada. No seran potser ells els qui venint des de fora d’aquest món parlen en nom d’ell?

El cas és que la dicotomia entre dos grups, els ecoesnobs que voten Macron i els obrers desesperats a qui només els queda l’opció de l’extrema dreta és falsa. Perquè hi ha més alternatives. Perquè els dos perfils que s’oposen són homes de palla i per molt que en coneguem tres o quatre de cada, la realitat és força més complexa.

Perquè atacar l’extrema dreta sempre no vol dir ser ni proMacron ni tan sols proestablishment, es pot ser antiextrema dreta per tots els motius i antiMacron per molts altres. Però és una dicotomia atractiva. I interessada. I útil per a una extrema dreta que viu d’aquesta mena de simplificacions, de crear-les i de què els hi comprem.

tracking