La pròpia mort

Dies enrere em va tocar anar a l’enterrament d’una amiga massa jove per anar-se’n. 38 anys, molts dels quals lluitant amb un càncer que finalment li va guanyar la partida. En servaré el record i la mantindré viva en mi. Com quasi sempre, convertim la mort en un espectacle consistent a saltar el rec per evitar l’aigua. Tothom es muda i s’enclenxina, tothom lluita per fer-se veure, pocs ploren de debò i la majoria ploren llàgrimes de cocodril. De sobte, tothom usa el mateix vocabulari i exclama un reguitzell de mots i de frases fetes que fa segles que han perdut el significat: “la difunta”, “el meu condol més sincer”, “estem de dol”, “és molt gros”, “Déu l’hagi perdonat”, “ara descansarà en pau”... I jo, dins la meva cuirassa d’haver-les vistes totes, penso: “Quina merda de món i quina merda de gentussa!”

Com tantes altres vegades, l’enterrament no va ser un comiat a algú que s’estima, sinó qualsevol altra cosa: un circ, un aplec, una desfilada, un espectacle... Una collonada total. La posada en escena ja va començar al tanatori: el marit, amb cara de circumstàncies i encaixant no solament les mans; la mare, drogada, asseguda en un racó; la gent, endiumenjada, deixant-se veure per poder veure “la difunta”. Emocionant, emotiu. L’enterrament semblava una òpera d’estrena. Per dir-ho a la manera de Martí i Pol: tres capellans, vint-i-tantes autoritats, deu bancs reservats per als llepaculs i tres per a la família, aneu a saber quants fantasmes, algú que ho sentia de debò, molts que no coneixien ningú, tres voluntaris de la Creu Roja, una senyora que es va desmaiar i unes quantes dones que no ho van fer, un femer de cants i avemaries, algun parenostre i altres foteses per l’estil. Sort que la morta els perdonarà, tot i que tots sabien perfectament el que es feien.

Aquesta mort i aquest enterrament m’han dut a pensar què passarà quan jo foti el camp, cosa que passarà més tard o més d’hora. Us demano que em convertiu en cendra i poca cosa més. A partir d’aquí, feu de les cendres el que vulgueu i, sobretot, respecteu qui he estat i què he pensat sempre: res de misses, res de capellans, res de dols, res de plors, res d’espectacles, res de “difuntes”; una cervesa glaçada o un whisky amb gel i a viure, que són quatre dies. Ja ens retrobarem.