El ioga i quelcom més

L’abbé Thiercelin de París envià una carta a l’Església de les Valls. Fou un regal del bon Déu. Ens explicava que el metge li havia recomanat una cura amb aires de muntanya. Demanava als sacerdots de les parròquies andorranes poder fer un intercanvi de serveis durant el mes d’agost. L’arxipreste mossèn Lluís digué a la reunió de mossens andorrans on es llegí la carta que la Parròquia de Canillo podia prestar aquesta obra caritativa d’intercanvi. La primera parròquia andorrana, durant els estius dels anys 70 del segle passat, omplia els càmpings i els apartaments amb famílies franceses practicants, participatives i cantaires. A més, els canillencs han mirat més sempre cap a França.

Faig un petit recordatori d’aquells anys:

Vaig acceptar la invitació dels meus companys mossens com el millor regal que se’m podia oferir. Durant set anys, els mesos d’agost, des del 1969 fins al 1975, vaig formar part del presbiteri de la Parròquia de la Trinité, al costat de l’estació de la gare Saint-Lazare, dins de la barriada de Pigalle i a un quilòmetre de la majestuosa església La Madeleine. En crear l’obra social, lúdica i educativa de les Colònies Populars de Canillo al Casal Sant Serni, l’estiu de 1976, vaig haver de renunciar a aquest enriquiment cultural i espiritual per al meu novell sacerdoci.

El millor record que guardo de la meva estada a la Trinité és la convivència amb els 17 sacerdots que en tenien cura. El rector Hollande era una santa persona que m’acollí a la ciutat de la lumière com un pare acull el nen desorientat fora de casa.

Compartíem taula al migdia i al vespre. Entre els companys hi havia el reconegut sacerdot psiquiatre Marc Oraison, conseller del General De Gaulle, autor d’un bon nombre de llibres traduïts a diferents llengües com Le Celibat. Gràcies al suport de la Vegueria Francesa vingué a fer una conferència a l’antiga sala d’actes sobre la caserna dels bombers. Vaig establir una bona relació amb l’abbé Jean-Claude Barreau. Entrà d’adolescent en l’escoltisme on conegué l’Evangeli de Jesús. Es feu batejar i acabà essent consagrat sacerdot. Va escriure La foi d’un paien. Uns anys després, pel llibre Moi et l’infirmière, vaig assabentar-me que havia penjat els hàbits a la figuera per casar-se amb una infermera. Un dels vicaris, juntament amb un matrimoni bretó, obrí el bar Le nid al capdamunt de la rue Blanche. Acollien les dones de la vida que hi anaven a buscar consol. En un estudi del primer pis tenien el sagrari.

Els companys de la Trinité em confiaren la missa de 7 del matí de cada dia i la permanència à l’accueil dos dies a la setmana. Les esglésies tenien les portes obertes del matí al vespre. Un negoci de portes tancades no és rendible, deien. A més, l’església comptava amb una sala d’acolliment per atendre tothom. Em vaig trobar amb persones que venien a buscar un tiquet per comprar el pa, el clochard per contar-te les aventures de viure al carrer, la prostituta per plorar pel seu explotador empresonat o el jove mig perdut que busca un sentit a la vida.

Un jove m’explicà tota la seva història. Era de la Provença. Marxà de casa perquè els pares vivien sols pels diners i a ell només li demanaven èxits, tant al liceu com a l’escola de música, on aprenia a tocar el piano. No va aguantar tanta pressió. Ell només volia trobar un sentit a la vida. Deixà casa seva per unir-se a una companyia de teatre que anava per les places dels pobles a fer les representacions. El pare disgustat li advertí: “Mira bé la porta. Si la passes, ja no se t’obrirà més.” Els jove caigué en una soledat que el dugué al món de les addiccions. Es va curar gràcies a una escola de ioga i em va seguir explicant:

- Gràcies a les classes de ioga m’he alliberat de totes les esclavituds on m’havia empresonat. Ara em sento nu de tots els esclavatges però no em sento feliç. Què poso per cobrir-me de la fredor? Amb quin vestit em presento de nou a la societat d’avui?

Crec que el meu mal francès encara li donava més confiança. El vaig felicitar pel seu coratge. M’hauria agradat poder-li dir que tornés a la casa del pare com el fill pròdig. Ell de bon començament m’ho descartà. Li vaig donar la raó. Hi ha coses que no es compren amb diners: l’amor, l’alegria, els amics, la llar, la salut la cultura, el perdó, el Cel, l’honradesa, la felicitat. Només estimant les persones podem ser feliços sempre.

Com artista de teatre, vaig compartir les conclusions d’una obra de teatre sobre tres joves, un cristià, l’altre ateu i l’altre testimoni de Jehovà que moriren d’accident. Anaren a l’infern, on sols admetien el cristià, que no hi volgué entrar si no era amb els companys. Anaren al cel, on foren molt ben acollits els tres. L’infern practica l’exclusió. El cel, la inclusió. Li vaig oferir el grup d’estudiants que cada diumenge es reunien a la cripta de la Trinité on practiven la revisió de vida de la JEC (joves estudiants cristians). A la vegada li vaig aconsellar, ja que venia del món del ioga, el silenci, la mirada interior i la pregària que ho curen tot. L’Evangeli és el millor vestit per a tots els dies de l’any i per a totes les feines.

Va marxar amb un somriure, que és la llengua que més entenc. No el vaig veure més. Diumenge a la tarda, a l’anar jo a escoltar el concert d’orgue, vaig pregar a la meva Confident, Notre Dame, per ell i per tots els joves asseguts per terra, contemplant els vitralls de la catedral parisina tot escoltant el Mestre organista de torn. Ella em va somriure: “El que has dit al jove posa-ho en pràctica també a la teva vida i a la dels joves d’Andorra”. L’agost del 1976 vaig deixar París per començar l’aventura social, lúdica i pedagògica de les Colònies Populars de Canillo per acomplir l’anhel de la Mare de Déu de Meritxell