Fa molts anys que juguem a aparentar, a voler, a imitar el que sembla perfecte, a fugir endavant davant d’un problema, a projectar el que volem sense treballar. Molt temps sotmesos a subtils equilibris de poder, a equidistàncies impossibles, a mirar cap a un altre costat mentre fem veure que ens importa. Hipocresies en majúscules, relacions per interessos que marquen l’existència de molts i que són aplicables a moltes situacions però que defineixen a la perfecció l’agenda política occidental i que en moments com l’actual, amb milers de víctimes per una crua guerra, ens confronten amb unes formes si més no poc ètiques. Estem fent tot el que podem en aquest conflicte? Hem jugat al joc de tirans prepotents durant anys, pensant que no creuarien les línies vermelles, els hem empoderat i rebut amb honors d’estat, i ara paguem l’aposta fallida. Depenem massa de combustibles i energies que ens eleven la inflació i obliguen a fer cessions i variar postures polítiques. Hem pogut treballar per la sostenibilitat i evitar les dependències i no ho hem fet. Estem atrapats en un joc de diplomàcies, que per davant diuen una cosa i per darrere en fan una altra. L’equilibri no és fàcil però la permissivitat té conseqüències. La sensació que fa tot plegat és d’impotència, de no haver-se avançat, de no veure novament el perill d’alguns estils dictatorials de lideratge i de permetre impunement que ataquin per satisfer els seus desitjos imperialistes. Avançar vol dir reconèixer els errors i no tornar-los a portar a terme.