.

x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
Foc i lloc

La bufetada

Actualitzada 31/03/2022 a les 06:05
Suposo que us ha passat a tots i que tots feu com jo: us van fotre la primera bufetada quan vau néixer, però, tot i que vàreu plorar, no us en recordeu. Però segur que recordeu totes les faves que us han caigut fins avui mateix. Jo en recordo unes quantes. Per començar, la de la “madre Dolores”, que me’n va engaltar una de tan fresca i jo era tan petita i poc conscient que m’hi vaig tornar a coces i a mossegades, me’n van haver de separar i no vaig tornar mai més a aquella escola (ara n’és el director el meu nebot, però no hi ha ni monges ni ell sap la història). I el que va moure més brega a col·legi va ser el castanyot amb què el senyor Estrach em va rebotre a la paret i que a mi em va valer un bon mes d’anar coixa i a ell que el pare li fotés la pistola al coll (quins temps, quin país!)

I parlant del pare, ell només me’n va fotre una, però quina una! Jo estava acostumada als clatellots de la mare, que tenia la mà fluixa, però tova, i una espardenya que volava, però que no aterrava mai sobre meu, tot i que ho feia ben a la vora. Si la mare estava prou emprenyada i aixecava massa la mà, el meu germà petit (que té 12 anys més que jo) s’hi posava al davant: “No toquis la nena! Fot-me-la a mi!” I, és clar, rebia ell i la nena s’escapolia de l’escomesa, com va aprendre a dir-ne uns quants anys després. Però el pare, ai en Carol. Jo estava acostumada que amb ell tot eren flors i violes, caramels i poesies, riures i mentidotes, refranys i embarbussaments... Però un dia, que jo feia exactament el mateix de sempre, però ell devia anar més mamat del compte i li devien haver trepitjat l’ull de poll, em va fotre una santíssima hòstia que la paret me’n va ventar una altra i les orelles em van picar de mans. No vaig ni plorar. Me’l vaig mirar amb tot l’odi de què era capaç i encara no li ho he perdonat (vaja, sí, però deixeu-me fer la dura).

Però les millors sempre han estat les bufetades de fireta, les que ens hem cregut tot i saber que són de ficció. Alguns prefereixen la de la senyora Kintner a en Martin Brody per no haver tancat la platja per l’amenaça del tauró, i d’altres ens estimem més la d’en Johnny a la Gilda, perquè ens va esglaiar i no ens l’esperàvem. Ai, perdoneu, devíeu esperar que parlés de la d’en Will Smith. Res... Teatre.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts