La meva filla gran fa poc va decidir deixar de mirar les notícies. No només això sinó que, i en contra de qualsevol tendència de la seva generació, també s’ha donat de baixa de la majoria de xarxes socials -exceptuant els serveis de missatgeria. Ha escollit tornar-se selectiva amb la informació que rep. Escull la quantitat, la font i la freqüència. El lector que ja em coneix sap què n’opino dels mitjans generalistes. La infoxicació és el pa de cada dia, només cal veure els titulars sobre Ucraïna. Tot i així segueixo apostant per mantenir-me dins el loop. Fet que en més d’una ocasió m’ha suposat una estirada d’orelles de les meves filles per estar enganxat al mòbil: “Ets pitjor que un adolescent!” o “pots parar i fer-me cas”. He de dir que m’estic deixant... bé, ho intento. Té bemolls que siguin elles les que desenvolupin la consciència dels efectes -negatius- de la tecnologia en nosaltres, en la manera com ens relacionem, com connectem. Deia la doctora Lucy Hone (directora de l’institut de benestars i resiliència de Nova Zelanda) en el seu TED Talk que els éssers humans estem programats per identificar amenaces, això ens ha ajudat a sobreviure. Avui dia, però, el nostre entorn ens manté en alerta constant perquè imaginar, veure o escoltar determinades situacions generen en nosaltres la mateixa resposta física que viure-les. Hone anima la gent a activar respostes positives fent atenció a les coses bones. Coses que tenim a l’abast, com mirar el que ens envolta quan caminem pel carrer. Perquè la majoria persones miren però no veuen res, més enllà de la pantalla del seu mòbil.