La tribuna

'Urgellia', la història escrita

Una altra aportació valuosa i sòlida de la Societat Cultural Urgel·litana

Creat:

Actualitzat:

“En aquests mesos de primavera i estiu, quan es podia transitar pel port d’Envalira, l’activitat comercial a la Seu era notable perquè és el lloc de trobada entre mercaders de més al nord: Aurillac, Ais, Càors, Carcassona, Figeac, Foix, Llemotges, Millau, Narbona, Queragut, Saint-Antonin, Santa Gabella, Santa Valera, Tolosa, Vilafranca de Conflent, amb els catalans de la Seu i de Puigcerdà, i també de Berga, Camarasa, Cardona, Solsona, Tremp, Vic, pocs d’Agramunt, Castelló de Farfanya, Escaló, Isona, Mataplana, Sanaüja, la Vall de Lord, Vilanova de Meià i de més lluny: Barcelona, Manresa i fins i tot València –dos homes venen a comprar seda.” Amb aquest estol de viles i ciutats escampades als quatre vents, ens fem cabal del comerç a banda i banda de Pirineu durant centúries, en aquest cas, al tombant de segle XIII al XIV. La relació de llocs, ens la forneix la historiadora Carme Batlle i Gallart en el volum 20 d’Urgellia, l’Anuari de la Societat Cultural Urgel·litana presentat dimecres passat en un acte al seminari de la Seu. L’article en qüestió El mercader de la Seu d’Urgell, Pere Ferran, de la Seu a la Mediterrània, 1293, dona raó dels vincles comercials, ben estudiats i profusament relatats de fa anys per la doctora Carme Batlle, relacionats amb la Ciutat d’Urgell. En anteriors volums d’Urgellia, els podem assaborir, ens hi podem endinsar. Recular amb la lectura cap a imatges pretèrites, diluïdes pel pas del temps, però gràcies a la feina d’investigació i estudi –una tasca de recerca en arxius i d’atresorar molts coneixements–, les tenim bonament salvades i mantingudes, un cop publicades en tan prestigiós anuari. Recerca, en aquest cas sobre el mercader de la Seu Pere Ferran, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i coneixements, bons coneixements d’història. Veureu. Si voleu, ens assalta la pregunta: per què arribaven a la Seu tot passant per Andorra, quan semblaria el camí de Cerdanya més còmodament transitable? La raó –i sense oblidar que a peu i amb muntures l’orografia no és tan complicada com ens pot fer pensar la nostra assimilada mobilitat amb vehicles a motor– ens la diu la doctora Batlle: “Els nouvinguts (a vendre a la Seu) juren sobre els Evangelis que han passat per la terra de Savartès i les Valls d’Andorra i no per la Cerdanya –terra del rei Jaume de Mallorca, l’enemic–, ni per altre lloc on s’hagi de pagar drets de roba, bestiar, etc; per tant no han pagat ni gabella ni sisa a ningú.” I si ens apropem a aquell trànsit de preuades mercaderies camins amunt avall, llegim a l’article: “Els occitans i els francesos venen a vendre a crèdit o fan barata, per exemple ferro de Foix per fustanys catalans, fustanys per teixits francesos, aquests per cera. Però sobretot porten roba bona: pressets vermells, teixits d’Ar­ràs –algun cop en diuen arrassos–; uns clars, un “melgraner”, un “sarraïnat”, saies, vermell o verd mixtes, de coll de paó, de Montoliu, moltes blanquetes i tenyits, bruneta, vermells, de Narbona; bifes de Saint-Denis i de París, de colors, ratllades; bifes de Provins –les més famoses–; cobertors d’Ypres; eixalons de Chalons, que eren de colors, amb figures, potser servien com a tapissos i cortines, i també erminis: 63 dotzenes, a 33 sous la dotzena.” Quin gust de lectura i quin aprendre més bonic!

A més del molt ornat i deliciós article expositor de la doctora Carme Batlle, al volum 20 d’Urgellia hi trobem altres onze articles confeccionats amb acurat treball. Encapçalen la publicació els documents custodiats als arxius d’Urgell –“Urgellensis Ecclesiae Archivia”, llegim a la façana de l’arxiu–, que ja des del primer número aparegut, l’any 1979, la Societat Cultural Urgel·litana té com a principal tasca la seva divulgació. Una feinada feta pas a pas, cronològicament, de transcripció de pergamins (el més antic, datat el 815) i posada a l’abast gràcies al zel i voluntat del bisbat d’Urgell i a la dedicació d’eminents investigadors, com l’iniciador pare Cebrià Baraut, mossèn Enric Moliné, traspassat el 2021 i a qui és dedicat in memoriam aquest volum d’Urgellia o mossèn Benigne Marquès, arxiver des de fa molts anys i sempre al peu del canó, honorat amb la Creu de Sant Jordi l’any 2020 per aquesta tasca.

A banda del recull de documents: Diplomatari de Santa Maria d’Organyà, 1151-1200, de Josep Maria Marquès i Ramon Ordeig; Catàleg de documents de l’Arxiu Capitular d’Urgell, 1216-1300; a cura de Benigne Marquès, qui també publica els Pergamins de Santa Maria de Guissona, 1284-1300, el volum 20 d’Urgellia ens ofereix quatre articles referits a Sant Ot, patró de la Seu d’Urgell, del qual l’any vinent celebrarem els 800 anys de la seva mort. Són confeccionats un per mossèn Benigne Marquès, que també fa aflorar un article inèdit sobre Sant Ot de mossèn Pere Pujol; el tercer, escrit a l’uníson per Lluís Obiols i Carmen Xam-mar i el darrer, obra de Montserrat Pagès. Seguidament trobem els regests d’autògrafs de Josep de Calassanç, que fou secretari del capítol d’Urgell entre 1587 i 1589, compilats pels escolapis Joan Florensa, Aniol Noguera i Eduard Puigventós. Segueix un il·lustrat article de la doctora Carmen Xam-mar, lligant “El bisbe Francisco Antonio de la Dueña y Cisneros (1797-1817) i la fundació de la casa d’expòsits d’Urgell”, bastida en aquell edifici avui en dia tancat, de propietat municipal i façana blasonada i coqueta, que tants usos ha tingut, que hi ha a tocar l’entrada de la Casa del Bisbat. Clou un article de Montserrat Moli sobre “Les Desamortitzacions a l’Alt Urgell”. Tot plegat, una altra aportació valuosa i sòlida de la Societat Cultural Urgel·litana, mitjançant la història escrita a Urgellia, Anuari d’Estudis històrics dels antics comtats de Cerdanya, Urgell, Pallars, d’Andorra i la Vall d’Aran. Per molts anys!

tracking