Carallots

Dies enrere, al bar, deien que, a la tele, algú havia dit que érem tots una colla de “gilipollas”. No negaré que la generalització em va doldre, però potser precisament per això vaig decidir autoanalitzar-me un sol dia per poder esbrinar si jo pertanyia a aquest “tots” i fins a quin grau arribava el meu nivell de beneita del cabàs. I... ai!

L’endemà al matí em vaig descobrir a la cuina preparant-me l’esmorzar. A més del cafè amb llet i la torrada amb mantega, vaig mirar-me la muntanya de medicaments i vaig posar en fila els que em tocaven: polvoritzador per als pulmons, mitja pastilla per al cor, vitamina D, vitamina no-me’n-recordo-quina-lletra, una pastilleta per al sucre, una per a la sal, una per al dolor, una per allò i, és clar, una per intentar evitar que totes les altres em foradin l’estómac. Vaig triar i me’n vaig fotre tres. Grau de tururut violes: 3 sobre 9. D’altra banda, abans de sortir de casa, el meu home (no jutjo el seu grau de carallot: cadascú que s’espavili) em va preguntar si plovia i jo, en comptes d’aixecar-me i mirar per la finestra, vaig agafar el mòbil per mirar què deia sobre si a aquella hora hi havia precipitació a Encamp o no. Puntuació puntual de no tapar just: 10 sobre 10 i sumant. I, ell amb paraigua i jo sense (no us diré si plovia o no i així no sabreu quin està més tarat de tots dos), vam sortir de casa i ens en vam anar a dinar al restaurant perquè, al supermercat on comprem habitualment, una colla de gent entenimentada i amant de l’ordre havia buidat les poselles de segons quins productes per poder-se afartar com lladres mentre d’altres passen gana i, és clar, tones de paper de vàter per poder-se fregar el cul de tanta cagarada per culpa de la cagarel·la. Però em vaig fotre un arròs a la cassola amb un bon vinet (sense postres) mentre em mirava de cua d’ull la senyora de la taula del costat que va endrapar primer, segon i postres i després va demanar, és clar, un tallat amb llet descremada i sacarina (aquesta pla no tapa just!).

I no continuo perquè, com Einstein, i sense relativitzar-ho, em vaig convèncer que solament hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana, i no estic del tot segura de la primera. Que en som, de “gilipollas”!