La tribuna

La Creu Roja Andorrana

Veure el comboi partir cap a Ucraïna ens fa notar la solidaritat i l’esperança

Creat:

Actualitzat:

Veure el vídeo del comboi conjunt de la Creu Roja i els bombers d’Andorra sortint a primeríssima hora del matí de dimecres cap a Polònia i fins a la frontera amb Ucraïna, carregats els vehicles de roba, aliments, medicaments, cinc calefactors i dues màquines de rentar, ens fa notar la solidaritat del poble andorrà davant la catàstrofe humanitària que s’abat sobre el poble ucraïnès. I alhora també ens mou el sentiment d’esperança, de no donar-ho tot per perdut, perquè si dures són les imatges de la cruel i sagnant guerra que en ple hivern els ha caigut a sobre, la missió humanitària andorrana, sumada als centenars d’iniciatives semblants d’arreu d’Europa en ajuda a Ucraïna, ens fan notar el bon cor solidari, l’escalfor del suport, de les mans i de les paraules. Dins dels sis vehicles que a aquestes hores de dissabte ja deuen ser a destí, el furgó de la Creu Roja, el dels bombers, dos furgons més i el camionet de la Creu Roja i el camió de transport dels bombers, hi van no només els voluntaris que els condueixen sinó tot Andorra, perquè la Creu Roja Andorrana, pintada i escrita al camionet, uneix en una mateixa acció comuna d’ajuda i d’esperança totes les intencions individuals, una a una, que són moltes. Imaginar la fila del comboi andorrà per les carreteres de França, d’Alemanya, de Polònia, portant la solidaritat expressa del país, ha de fer-nos ser agraïts, agraïts sense por, i mostrar els valors humans a les finestres i als balcons, fent-los sortir dels amagatalls on els té tancats l’egoisme a vegades per massa rancor i a vegades per aquella passivitat i mandra instal·lada en el sofà de casa. La Creu Roja Andorrana, amb la seva acció, amb el seu moviment, ajudada pels bombers d’Andorra, obrant com diuen els seus postulats, aquests dies ens en fa ser partícips, des de la distància física, a més de dos mil quilòmetres d’Andorra, però amb el batec del cor notant-lo viu també allà.

A vegades parlem de la dimensió d’Andorra, de si és massa menuda per treure el cap entre gegants, de si dins el cistell de les nacions pesa gaire, de si és visible o no al mapa del món. I potser, encaparrats a voler fer senyals de fum, ens guanya una mena de por escènica o ens distreu de veure les coses tal com són, la realitat d’una societat andorrana estructurada i valenta, amb algunes de les tibantors i desgavells inherents al món actual, però moguda per la voluntat de superació i de mirar de fer les coses de la millora manera possible, tot i les circumstàncies conjunturals o estructurals que cal afrontar de cara o, millor i tot, veient-les venir. I és en moments com els que ens toca viure quan ens podem fer càrrec de les mides reals del Principat d’Andorra, que si bé són petites mirant-nos-les en un mapa, creixen i tenen potència quan en copsem el seu component social. L’expedició en ajuda a Ucraïna de la Creu Roja Andorrana és un d’aquests moments, els que queden marcats a la història, a la geografia humana d’un país.

Gràcies degudes doncs a la Creu Roja Andorrana, al cos de bombers, a Càritas, a les parròquies i als seus rectors, a la gent anònima que aquests dies tan tristos i cruels aporta el seu gra de blat per una causa tan noble com ajudar qui ho necessita gairebé a vida o mort. I gràcies a les empreses que cedeixen material, vehicles, diners, o que adopten mesures per pal·liar el patiment i les mancances de la societat ucraïnesa. I gràcies al Govern i als comuns, que tot i les dificultats arrossegades per dos anys de pandèmia, aporten també ajuda econòmica i suport logístic.

Tant de bo que l’ajuda andor­rana faci bon servei a qui tant ho necessita allà a l’Europa de l’est. Pensem en aquella pobra gent i cada vegada que veiem per televisió el patiment, la desgràcia, sentim amb pena el seu sofriment ben a prop, com si fossin de casa. “Que tinguis sort i coratge”, li deia un amic meu fa quinze dies a l’Ígor, un ucraïnès que en veure com la guerra entrava al seu país no va dubtar a tancar el seu restaurant que regenta al Baridà i marxar cap allà a defensar-lo. Un trencament de vida, com tants i tants en provoca la maleïda guerra guiada per la maldat. Per a ell, per a l’Ígor, i per qui veu com la mort li cavalla la vida, una abraçada sentida tot escoltant a cau d’orella uns versos de Salvador Espriu: “Els meus ulls ja no saben/ sinó contemplar dies/ i sols perduts. Com sento/ rodar velles tartanes/ pels rials de Sinera!/ Al meu record arriben/ olors de mar vetllada/ per clars estius. Perdura/ en els meus dits la rosa/ que vaig collir. I als llavis,/ oratge, foc, paraules/ esdevingudes cendra.”

tracking