Prou paraules, un gest

L’àvia Carmela, quan jo era molt menuda, m’enfilava en un escambell al costat del safareig perquè l’ajudés a rentar la roba i en un altre al peu de l’aigüera perquè rentés les verdures, esbandís els plats i m’anés acostumant a les feines de la cuina. Tots aquells qui em feien presents em regalaven cuinetes, escombres, fregones, davantalets amb floretes, vaixelles de fireta, nines i ninots que s’acabaven omplint de pols, arracadetes i anellets i braçaletets i galindaines. La mare, essent jo ja més grandota, em va ensenyar que, quan tenia la regla, no podia tocar les flors (perquè es marcien), ni fer allioli (perquè es tallava), ni dutxar-me (perquè podia quedar-m’hi), ni... A col·legi, les senyoretes em van ensenyar a fer traus i vores, punt eivissenc, punt de creu, ganxet i mitja, i a decorar els títols dels “Dictados” amb floretes de tots colors. I, és clar, fins que no vaig tenir edat de remugar, tot eren sabatetes, mitjonets, brusetes i faldilletes, perquè la nena fos ben nena i no es pogués confondre amb cap galifardeu. Però la nena els va sortir gallimarsot, o marimacho, que deia la mare.

De gran, les veïnes em cridaven pel balcó dient-me que plovia i que havia d’entrar la roba estesa i jo pensava que pobres dones només devien tenir un sol exemplar de cada peça de roba (d’acord, dos mitjons). La veïna de dalt era més explícita i va deixar de saludar-me perquè la setmana que em tocava fer l’escala, qui l’escombrava i fregava era el meu home. Però és que, per acabar-ho d’adobar, no sé cuinar ni he planxat mai (va, sí, un parell de cops), ni he posat mai cap rentadora i cuso si us plau per força quan no tinc cap altre remei perquè fins i tot tinc al·lèrgia a un entreteniment teòricament tan femení com anar a comprar roba.

Això sí. El súmmum de tot plegat és quan alguna amiga superfeminista i superfemenina no pot quedar amb mi perquè ha de deixar fet el dinar per a l’home, el sopar per als nens (que ja tenen pèl i porten faixa) o ha de fer dissabte mentre els altres habitants de casa seva són al bar, al gimnàs o han quedat amb alguna rossa de bon veure. Fa tants anys que ens queixem que ja ningú ens escolta. Dones del món, deixeu de queixar-vos, de celebrar dies i de fer manifestacions. “Prou paraules. Un gest.”