La tribuna

Deslocalització

Dispersió de ministeris i altres afers d’actualitat

Creat:

Actualitzat:

L’edifici de l’emissor de l’antiga Ràdio Andorra acollirà finalment el ministeri de Turisme, sense tancar l’aspecte museístic dels antics aparells radiofònics i un cop alliberat del tòxic amiant, que es feia servir en altres temps com aïllant.

Les administracions, com les empreses privades d’èxit, tendeixen al creixement i les dependències i locals inicials es queden petits. Ja teníem Educació a Sant Julià, a tocar de la Universitat; Benestar Social a l’edifici de la residència Clara Rabassa i Cultura al que va ser hotel Rosaleda, element arquitectònic catalogat.

És bo aprofitar aquestes peces del patrimoni per a usos públics –en el cas de l’antiga ràdio, per conveni no es podia dedicar a cap activitat susceptible de produir ingressos crematístics- i les obres fetes al Rosaleda han deixat uns espais interiors espectaculars i amb usos complementaris, que inclouen la Biblioteca Nacional i sales per a exposicions. Es va desistir de col·locar-hi també l’Arxiu, perquè la humitat del riu a la vora –i encara més si arriba una gran crescuda- podrien fer malbé els documents.

Potser, amb coherència, i juntament amb els antics emissors sí que hi cabia, estalvi de risc, l’Arxiu, més proper així als fons de Patrimoni i, en general, als altres equipaments de l’àmbit cultural, per no parlar del sempre programat electoralment o mai no fet Museu Nacional.

Pel que fa a la dispersió dels locals dels ministeris en llocs que ja són de propietat pública, es resol a la vegada la necessitat de més superfície i l’alternativa a despeses en lloguers –cal recordar l’exemple de malbarataments d’Andorra Telecom?

Les descentralitzacions físiques per les parròquies són figues d’un altre paner. Satisfaran als veïns de la vall, i encara més de la parròquia, receptores. Però crearan neguit i incomoditat relativa a la resta. Encara que les distàncies frontera endins siguin minses, i escurçades amb els túnels.

L’atenció de la ciutadania, tanmateix, ha adquirit un horitzó més llunyà des de fa poc més d’una setmana: la guerra d’ocupació d’Ucraïna per la Rússia que governa amb mà de ferro Vladímir Putin. Ja fa anys, potser acumulant pols a biblioteques, el psiquiatre espanyol Vallejo Nájera va publicar “Locos egregios”, on analitzava els símptomes de problemes mentals de grans líders polítics de la Història. Ara no han faltat els qui atribueixen alguna d’aquestes debilitats al mandatari rus, mentre d’altres hi veuen coherència amb un pensament imperialista –per cert terme maleït, juntament amb el de capitalista, en l’antiga URSS.

Tot i les “Planellades” que denoten amb l’encert i la gràcia de sempre la inutilitat pràctica de protestes i manifestacions contra aquesta guerra de colonització –en ple segle XXI-, com les viscudes aquí, almenys serveixen de testimoni i, a la vegada, per tranquil·litzar la consciència de les persones que –donatius a banda- no poden fer res més.

Purament local, polític, i de menor abast que el perill d’una nova guerra mundial –i nuclear, que faria realitat la sentència pacifista “ull per ull, tots cecs”; en aquest cas, tots morts, que cap frontera atura la radiació- és l’adéu anunciat a final de mes del ministre de Salut, Joan Martínez Benazet que en els darrers dies de mandat encara ha tingut temps per concertar sistemes de cooperació sanitària amb l’homòloga espanyola.

Molts, potser la majoria de ciutadans i ciutadanes el trobarem a faltar: tots els que han (hem) reconegut com a encertada i transparent la seva gestió de la pandèmia, com correspon a un (bon) pneumòleg i en un cercle menor, la Federació de la Gent Gran, que sempre ha atès amb receptivitat per a les diverses reivindicacions, tot i que encara pendents. Qui sap si encara arribarà a temps, en el que resta de mes.

tracking