Creat:

Actualitzat:

La soledat en el cim de la política és un tema tan èpic com apassionant i sobre el qual s’ha escrit molt, però només els que l’han viscuda poden entendre el seu fons. Després de la pujada que suposa l’opulència, l’adulació i d’assaborir els dolços plaers del poder, arriba el descens com el del ja futur exlíder del PP Pablo Casado. L’obra tragicòmica que aquests dies protagonitza la dreta espanyola és la caiguda als inferns al més pur estil dantesc. Entre acusacions de corrupció d’uns i d’espionatge dels altres, la premsa ha tirat de la literatura per definir la situació del partit i del defenestrat president popular: amortitzat, zombi polític, atrapat en foc amic són només alguns dels titulars que li dedica la premsa del país veí. El famós i controvertit periodista Federico Jiménez Losantos es referia a Casado, en un editorial duríssim, com un delinqüent per gastar els diners dels militants a espiar la presidenta de la comunitat de Madrid. En política els pitjors enemics són els del mateix partit. I en el rerefons de tot, la traïció del seu grup parlamentari i de la direcció del seu partit, dels seus homes i dones de confiança saltant del vaixell com rates, quan han vist que el capità naufragava. L’entorn que tancava files fa uns dies al seu voltant s’aparta per no contaminar-se i salvar la cadira o l’escó, vaja. Diu un estudi europeu que només un 4% dels líders són rellevats de forma natural i que un 42% són relleus forçosos. I mentre un cau pel precipici es victimitza Isabel Diaz Ayuso, a qui es considera el principal actiu del PP, i s’erigeix com a vencedora de la batalla que fa dies es vivia entre trinxeres i que ha a estat a punt de dinamitar un partit.

tracking