x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
Foc i lloc

Pobre paraigua

Actualitzada 24/02/2022 a les 06:02
Fa dies que està tancat. No li ve res de gust. Els dies de sol l’entristeixen i el deprimeixen extremament. No entén com hi ha qui pot ser feliç quan fa bonança i troba incomprensibles les cares somrients de la gent que ha pogut sortir a parar el sol, les rialles de les criatures que poden perdre el temps al carrer i els comentaris feliços dels qui per fi tenen la roba eixuta.

Els dies assolellats li és impossible sortir al carrer. El sol, el remaleït sol, l’enlluerna amb una llum estrident i insuportable. La pell se li torna aspra, arrugada, insensible. El color se li trenca i se li clivella tant que fa que no es reconegui quan s’emmiralla. És tan abusiu, el sol... Odia trepitjar l’asfalt i sentir el xiclet sota la sola de les sabates, escopiria cada cop que flaira i només sent la pudor de pols i de pell que es torra. S’asfixia només d’intuir com la carn s’enganxa a la roba de la gent i els llavis els pidolen un xic d’aigua fresca.

És tan distinta la pluja... Quan plou li fuig la son de les orelles i el diverteixen els crits dels qui busquen on aixoplugar-se, els plors dels nens perquè els prohibeixen xipollejar a les basses, els renecs dels qui han fet una maquinada o han rentat el cotxe, els tons grisos i ocres que irisen la terra i el cel. Els dies de pluja són fantàstics perquè pot sortir al carrer donant-nos la mà. La pluja, la beneïda pluja, el purifica constantment amb un doll de besos i de carícies. La pell se li estova, suau i polida com els nens quan van a escola. La color se li deixondeix i se li excita tant que s’emmiralla repetidament a l’aigua enclotada. És tan joliua, la pluja! Estima caminar pels carrers, pels corriols, per les dreceres i sentir el xip-xap del seu trepitjar i és feliç en sentir l’olor de terra molla i de pell que es mulla. El relaxa notar l’aigua damunt la carn i com la cara se li alça al cel per demanar unes quantes gotes més.

Però fa massa dies que no plou i el tenim abandonat en un racó de casa. Quan els núvols tapin el cel i el necessitem, com sempre, serà allà esperant-nos. Mentrestant, en passar pel seu costat, el sentim com taral·lareja: “Aigo vos demanam, aigo, / i vós Senyor mos dau vent, / i mos girau ses espal·les / i fais com qui no mos sent...”
  • #1 Carolina
    (24/02/22 09:16)

    Felicitats, mai hagués arribat a pensar que d'un paraigua se'n pogués fer una descripció tan autèntica i, potser, “humana”. La imaginació realment no té limits. I que be que ens aniria poder-lo treure a passejar una mica aquests dies i com reviuria!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts