Catalunya

A falta de Toni Morell (a.c.s), aquesta vegada ha sortit Eduard López Mirmi a recordar l’asimetria en el marc jurídic internacional entre un estat com Andorra i una “comunitat autònoma”, una obvietat a la qual n’afegia una altra: que cal mantenir les sinergies possibles entre els dos territoris. Val a dir aquelles per a les quals no calgui “passar per Madrid” obligatòriament.

Hi ha una altra obvietat que no es recorda tant: la d’una cultura i llengua comunes amb part dels territoris del nord de la serralada i els del sud del Runer. Tot, una altra vegada comentat en mitjans convencionals i xarxes arran de la visita del Molt Honorable President Pere Aragonès i del seu anunci de l’establiment d’una delegació de la Generalitat “frontera endins”.

Serà una més de les “ambaixades oficioses” que, aplicant aquesta denominació, han intentat eliminar diversos governs espanyols, i que, al cap i a la fi, és un reconeixent implícit de la diferència d’estatus esmentada.

Sense parlar de la voluntat patrimonialista, annexionista, sobre Andorra de tants catalans, institucions incloses -el president Macià ja va reclamar el Coprincipat al·legant la laïcitat de la República espanyola-, una fusió es veu en part de la nostra ciutadania catalana com eina per a la distinció –si no separació- catalana d’Espanya. En aquest sentit anava aquella iniciativa peculiar -per no aplicar un altre qualificatiu- del president Mas, en el sentit que les seleccions esportives andorranes representessin també les del territori veí.

En contrast amb aquests desitjos de part dels residents catalans, que arriben a extrems com no inscriure’s a l’ambaixada d’Espanya, tot i els perjudicis que els comporta, o delir-se per la nacionalització -potser seria raonable escurçar-los el termini mínim de residència– que el mateix Consell d’Europa considera excessiu per a tothom, donats els seus coneixements de la cultura i la llengua.

A l’extrem contrari d’aquest sentiment hi ha l’oposició radical de qualsevol mena d’aproximació politicojurídica per part de molts arribats de territoris espanyols més llunyans; potser els mateixos i mateixes que, després de lustres, o dècades, de residència, s’entesten a rebutjar l’aprenentatge, i encara més l’ús, d’un idioma que és oficial, però no prima en l’àmbit col·lectiu, sota l’empara de la “cortesia” amb el diferent en un territori eminentment turístic. I el mateix passa, en menor mesura, amb el col·lectiu francès. Però no en el portuguès, amb millor voluntat d’integració en general.

O sigui que més enllà del neguit, sinó de la protesta més o menys explicitada de part de la important minoria espanyola, i de la més que probable indiferència francesa, i sense anar més enllà de les possibilitats jurídiques reals, sembla evident la necessitat de mantenir una mena de tractat no escrit, de “bon veïnatge i amistat”, a la manera de l’oficial amb els estats veïns, amb el veí més immediat, amb el qual també compartim frontera.

El benefici serà -és- mutu. A més d’altres exemples, aquests dies ha sortit la informació, valorada positivament, de l’ús important de la línia entre l’aeroport de l’Alt Urgell, que porta com a primer nom el d’Andorra, i la capital del Regne d’Espanya. Falta, i esperem que arribi més d’hora que tard, la connexió amb altres llocs originaris d’un volum important de turistes, com ara el Regne Unit i fins i tot Rússia, sense necessitat de passar -en aquests casos literalment- per Madrid, ni per Lleida o per Tolosa.