Estimat lector

Sempre penso que tu vas llegint, amb una paciència de sant, tots els meus bitllets al Diari i jo, rere l’ordinador, perdo el temps mentre escric quatre ximpleries perquè tu passis l’estona. Com m’agradaria poder fer com tu. I llegir. Fa tant de temps que escric que oblido la lectura. De tant en tant, aixeco els ulls de la pantalla i els passejo pels lloms malaltissos i polsosos dels llibres de la meva biblioteca. Busco algun títol, alguna textura que m’obligui a agafar un llibre entre les mans i obrir-lo a l’atzar, per qualsevol pàgina, per flairar-ne els mots.

A poc a poc m’aixeco i prenc el tercer llibre de la tercera lleixa de la posella de tocar a la porta. Pàgina 1.043: “llumí m. [LC] [IQ] [ED] Tigeta curta de fusta o altra matèria combustible que porta en un dels seus caps una petita quantitat d’una mixtura inflamable per simple fregadís sobre una superfície rugosa.” Uf! Ja m’he enrojolat: qui ho va escriure devia anar calent com una xulla! El tanco i, feixugament, el retorno al seu lloc: tercer llibre, tercera lleixa...

El que realment m’agradaria, però, seria perdre’m entre les pàgines dels llibres del primer prestatge de mà dreta. Ja no recordo qui eren la Carmesina ni l’Adriana ni la Mila... Segurament, l’Adriana era la princesa del Tirant i la Mila la bagassa borratxa que tenia unes cames de seda, però, aleshores, qui era l’Adriana? No ho recordo, fa anys que no puc situar els personatges. Tinc ganes de parar de teclejar i redescobrir el rei del mambo, la ben plantada, els senyors de Bearn... Potser un dia...

Ara em giro i, darrere meu, torno a veure lletres de tots colors que, posades en vertical, fan que vincli el coll i les admiri: hi ha uns llavis que tenen un poema, unes illes obstinades, vint-i-set poemes en tres temps, un mester d’isard, vuitanta-dos dies d’octubre... Un altre cop, intento descuidar-me de tu i fer memòria. Els versos em tornen, lànguidament, que diria el poeta, a la memòria: “Calia un cos, com l’urna per a les cendres”, “tot plora d’ahir ençà”, “la cremoreta gèlida del capciró dels dits” i avui, precisament avui, “Clementina em dic, Clementina em deia”.

Fins dijous que ve, lector. Ara concedeix-me el repòs d’escriure i el treball de llegir. Gràcies.