Creat:

Actualitzat:

Durant molts anys s’ha cregut que a les persones que es contractaven a l’empresa privada era millor no donar-los-hi ales, no fos cas que volessin. Es partia de la premissa que per poc que et despistessis, deixarien de fer la feina i es dedicarien a perdre unes hores valuoses per a l’empresa que els pagava el sou. Per a això es van inventar les fitxes d’entrada i de sortida, es van dosificar els festius com si fossin caramels, i es va vigilar que els dies de lliure disposició- una extravagància gens nostrada- es concedissin només en casos de necessitat. Perquè ja se sap que la desconfiança només engendra desconfiança: no agafis dones en edat reproductiva, controla els horaris, no formis, no felicitis, no promocionis... Amb el temps, la gestió del talent en la majoria de les organitzacions que prosperen ha anat canviant. Perquè han vist que les persones que hi treballen són les principals ambaixadores i el principal actiu d’una empresa. Perquè al final, és molt més rendible comptar amb personal fidel que haver d’instruir cada tres mesos el nou que arriba. Per molt que pensis que surt més a compte contractar un aprenent que pagar més a algú amb experiència, la realitat diu que dues hores del primer equivalen a una del segon. I perquè qui treballa a gust perquè se sent valorat i part activa d’una empresa és el primer que mira per ella. Però per mantenir el talent no n’hi ha prou en pagar el que toca- que ja seria un primer pas- sinó que també cal valorar-lo, donar-li les eines i fer-lo partícip dels objectius empresarials. Això, i deixar de fer de la mediocritat una bandera.

tracking