Creat:

Actualitzat:

La història ens mostra casos ben curiosos, com el d’un sicilià de família modesta que va governar França prop de 20 anys, amb gran profit per al país d’adopció i per a ell mateix. Només unes circumstàncies excepcionals i, sobretot, una astúcia ben esmolada i una intel·ligència superior ens poden explicar una progressió tan inèdita. Efectivament, Giulio Raimondo Mazzarino (Pescina, 1602-Vicennes,1661) va néixer a Sicília, va ser educat pels jesuïtes a Roma, fou ordenat sacerdot i estudià Dret Canònic a la Universitat d’Alcalà. Serví a l’exèrcit papal, però ben aviat es decantà cap a la diplomàcia.

Nunci extraordinari a París el 1635, conegué al cardenal Richelieu, que immediatament captà la seva gran vàlua. El Papa Urbà VIII, sota la pressió dels Habsburg, l’obligà a deixar Roma el 1636 i, de retorn a la capital de França, s’hi establí definitivament el 1640. El 1641 fou promogut a cardenal. Richelieu el va acollir amb els braços oberts: li concedí la ciutadania francesa, l’introduí a la cort borbònica i el feu ministre d’Estat.

En morir Lluís XIII, Richelieu fou Cap del Consell, formà part del Consell de la Regència i, com a braç dret de la regent Anna d’Àustria, va ser preceptor de Lluís XIV, el futur Rei Sol, que aleshores tenia 5 anys. Durant aquells temps decisius i fins a la seva mort el 1661 va dirigir la política de la gran potència europea desplegant les seves fines arts com a destacat estadista.

Mazzarino va continuar la política anti-Habsburg de Richelieu. A la fi de la Guerra dels Trenta Anys els tractats de Münster i d’Osnabrück (Tractat de Westfàlia) van significar importants guanys territorials per a França, com la rica Alsàcia (encara sense Estrasburg). A més, el pacte amb l’Anglaterra de Cromwell per aïllar per mar els Països Baixos espanyols, li permeté negociar en situació de superioritat amb la Corona de Castella el Tractat dels Pirineus (1659), que atorgà a França la Catalunya del Nord i una part dels Països Baixos, consolidant així l’expansió física del Regne.

Va demostrar la seva estatura de governant plantant cara a les enormes convulsions provocades per “la Fronda” (1648-1652), una autèntica guerra civil conseqüència de l’increment dels impostos. Per dues vegades, el 1651 i el 1652, va ser expulsat del país primer per la Fronda del Parlament i després per la Fronda dels Nobles. Però l’astut cardenal aprofità hàbilment la manca d’objectiu polític definit, el caos provocat per la guerra i les desavinences dels seus enemics per presentar-se com a salvador de França (1653). En el delicadíssim tema dels protestants el llimat Mazzarino va enfilar una política de promeses i demores calculades per a dissuadir els promotors de la insurrecció armada de l’Ardèche, també el 1653. Va aconseguir mantenir desarmats els hugonots durant 6 anys: els va fer creure que estaven a punt de recuperar els drets dels quals gaudien amb l’abolit Edicte de Nantes. Al cap i a la fi, tot quedà en res.

En morir havia assolit molts dels objectius polítics del seu mentor Richelieu: la modernització del Regne, la seva transformació en la principal potència europea, la restauració de l’absolutisme, la subjugació de la noblesa i el declivi dels Habsburg. En el seu testament ordenà la creació del Col·legi de les Quatre Nacions, llavor de l’Institut de França –que encabeix l’Acadèmia Francesa de les Lletres– que tant ha contribuït a la glòria del país dels gals. Deixava el camí expedit al rutilant regnat de Lluís XIV, que ja tenia 23 anys.

Se li atribueix un magistral assaig de tàctica política, fruit de la seva rica experiència personal, el “Breviari dels polítics”, que pot considerar-se com una posada al dia d’ “El Príncep” de Maquiavel. Val la pena parar atenció en l’agudesa dels seus “Conseils”:

–Enfront del poble, recomana als cortesans: “Practicaràs diàriament amb els sentiments que necessites per covèncer-los; i no has de parar fins a haver-te impregnat d’ells i haver-te’ls fet teus”. “Hauràs de prendre nota curosament del que redueix a cada persona (o poble, o partit); ja que és per això que pot ser vençut”.

–Enfront dels polítics del mateix rang: “No t’enfrontis mai de cop a més d’un; manté l’aliança amb els altres mentre no hagis enfonsat el primer”. “No manifestis mai la indignació amb paraules, sinó amb actes: el segon serà tant o més eficaç en la mesura en què evitis el primer”. “No et llencis a molts temes, abans resol-ne un amb èxit i esplendor; un cop la teva reputació sigui establerta entre els teus iguals, àdhuc els teus errors revertiran en glòria”.

–Davant del que té més poder que tu: “Ignora sobretot que no ha pogut concedir-te un favor si te’l prometé: sempre s’odia a qui ens recorda la nostra impotència”. “Comença defensant una posició una mica diferent de la seva: just per poder deixar-te convèncer per ell”. “No li acabis d’explicar el teu projecte fins al final; deixa que sigui ell qui tregui les seves conclusions”.

Savis i pragmàtics consells d’aquell modest eclesiàstic sicilià que per mèrits propis va jugar un paper estel·lar a l’Europa del segle XVII.

tracking