Hora disponible

Divendres va pujar en visita oficial el president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Pere Aragonès (la torna, no ho oblidem, a la que li va fer el nostre Cap de Govern a Barcelona fa uns mesos). Com era d’esperar, es van fer sentir les veus dels que es queixaven que el president de la comunitat autònoma veïna vingués, adduint desigualtats en rang. Són els mateixos que no haurien fet cap escarafall protocol·lari si s’hagués presentat al búnquer de Prat de la Creu el negus d’Etiòpia, l’elector de Saxònia o el maharajà de Benarés. Com és natural, en aquesta mena de trobades (excepte les que Putin fa amb el copríncep Macron sobre Ucraïna, separats per sis metres de taula) tot són floretes, intercanvi de banderoles i desplegament de bones intencions. Ara, que si alguna ànima càndida tenia la més mínima esperança que aquesta visita servís per aclarir alguna cosa sobre l’empantanegat projecte dels Jocs d’Hivern del 2030 ja pot «deixar tota esperança», com deia Dant. El dia abans la consellera Vilagrà havia declarat a la ràdio, tan panxa, que de cap manera Andorra participaria de la candidatura, perquè les estacions de les Valls eren «competència directa de les catalanes». Així, ben poca cosa hi havia a tractar. Com a molt, evitar tocar el tema. Però vet aquí que Aragonès va intentar reviscolar el cadàver olímpic, dient que «el projecte ha de tenir la col·laboració de tots els territoris». Arribats a aquest punt, jo m’hauria aixecat de la cadira i li hagués dit:

—Passi-ho bé, senyor Aragonès. Quan ho tinguin una mica més clar, que truquin a secretaria, a veure si li trobem alguna hora disponible.