Davant la notícia de l’acomiadament d’Albert Rivera molts van pensar que ja era hora. Com a impuls o pensament primari en transcendir la notícia la reacció és del tot comprensible. La trajectòria d’aquest personatge encimbellat a l’Olimp de la política i, especialment, la seva defenestració al cap de quatre dies no presagiava res de bo. El seu retorn a l’esfera privada i l’acomiadament ha refermat aquesta impressió. Segones parts... Fins aquí podria haver estat una transició fallida del que eufemísticament anomenem “portes giratòries”. La cosa no ha fructificat, què hi farem; li desitgem èxits en la propera etapa professional, adeu-siau i passi-ho bé! I en poc temps ens haurien explicat que la trajectòria de Rivera havia canviat de rumb a la cerca de nous reptes, etc., etc.; tot entre bastidors i sense cap mena d’escarni públic. Que l’assumpte hagi explotat amb afirmacions d’aquest calibre: “La seva productivitat estava assolint nivells preocupants, molt per sota de qualsevol estàndard raonable” des del bufet que li pagava el sou vol dir dues coses: la primera i obvia és com d’inútil havia de ser l’ex-president de Ciudadanos. I la segona, i la que més ha de preocupar l’advocat hores d’ara, és la poca ascendència, capacitat d’influència i contactes que li queden de la seva etapa política. Si un bufet sevillà, que per gros que pugui ser no juga a la lliga d’honor dels despatxos legals del regne d’Espanya, ha gosat fer-li escarni públic, no és precisament un bon auguri. La querella que ha endegat demostra les (poques) llums que li connecten. Tot plegat un bon pollastre de digestió pesada.
Chuc va dir..I cal que donis tu la teva opinió sobre la opinió de altra persona?
RespondreEn cas contrari, quin sentit tindria fer un apartat per a comentaris?