Tot

Això ho canvia tot. Com més va la cosa més m’agraden aquestes quatre paraules –manllevades a la Naomi Klein– com a via per enfocar l’anàlisi de tot el que fem i el que no amb relació a l’escalfament global. Que els governs, atabalats amb la gestió del present –i orientats als rèdits del futur immediatíssim– s’oblidin del futur, no s’atreveixin a obrir el meló del “tot” i es dediquin a saltar de pegat en pegat, em costa d’acceptar, però ho puc arribar a entendre. Ara, el que no m’entra al cap és que els qui es dediquen a pensar incorporin tan poc la mirada àmplia i sistèmica a l’hora d’avaluar cap a on anem i d’explorar cap a on hauríem d’anar. En uns temps com els actuals en què “això ho canvia tot”, és simplement incomprensible que la crítica sistemàtica del nostre sistema i l’anàlisi i el pensament d’alternatives sistèmiques en tots els sentits no sigui la principal preocupació de les humanitats i de totes les disciplines científiques. Per evitar que tot canviï i per adaptar-nos a quan tot canviï. I posar-ho tot en dubte i buscar alternatives per a tot no vol dir que totes ens funcionin, és simplement ser prou humil per saber que no l’encertarem a la primera i que, per tant, val més que comencem a treballar-hi ja, encara que ara ens sembli ridícul qüestionar institucions sacralitzades. Posem tan sols un exemple i posem en dubte un mantra dels nostres temps: els monopolis són abominables, la competència és millor per a tots. Aguanta el mantra una anàlisi a la llum del nou context? Mirem-ho. Mirem, per exemple, quanta contaminació és directament atribuïble a l’existència de mercats competitius (bona part de la indústria publicitària i del packaging, la decoració dels aparadors de les botigues per fer-los més cridaners, tota la indústria dedicada a produir regals (que no necessitem) per a qui compri el producte principal, etc.), mirem com l’eficiència generada per la competitivitat millora els processos i contribueix o no a una menor petjada, avaluem els costos de deixar d’apostar per la competència, etc. Posem el mantra de la competència en dubte, vaja. Per carregar-nos-la? No. Per estar convençuts de si aquesta peça ens surt a compte o no. I així amb tota la resta. No fer-ho és basar-nos únicament en la intuïció, una intuïció que rima amb extinció.