x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Els Borja, al cim de la cristiandat

Igual que van sorgir del no-res anàlogament van desaparèixer donant peu a una llegenda negra
Actualitzada 01/02/2022 a les 06:24
Per entendre aquests personatges fascinants cal situar-nos en una època també extraordinària de la humanitat, el Renaixement, que retratarem en poques paraules: aquest trànsit succeeix inicialment en el si d’una ambiciosa i humil família valenciana, els Borja (en italià Borgia). D’un poblet lluny d’Itàlia, Xàtiva, al regne de València, passen a ser protagonistes al centre del nou món, Roma i Florència, amb dos Papes, dotze cardenals, un sant i caps de l’administració de l’Església. Igual que van sorgir del no-res anàlogament van desaparèixer donant peu a una llegenda negra de calúmnies i infàmies (enverinaments, luxúria, violència i passió pel poder i la riquesa) que intentarem aclarir.

Alfons de Borja, més tard Papa amb el nom de Calixt III, el 1411 va obtenir els primers càrrecs a la cúria episcopal, poc temps després és doctorar en dret canònic i civil i va seguir de professor a l’Estudi General de Lleida. El 1417 entra a la cort reial, on el rei Alfons el Magnànim o V d’Aragó i Sicília el nomena vicecanceller per resoldre qüestions administratives i diplomàtiques. El gran èxit del valencià va ser la gestió del Gran Cisma d’Occident, en què es disputaven tres papes l’autenticitat. Aquesta gran crisi de l’Església, amb un Papa a Roma, un altre tancat al castell de Peníscola i un altre a Avinyó, anomenats antipapes, es va acabar amb el Concili de Constança.

Alfons de Borja va rebre l’ordre del rei de resoldre el problema i el Borja, obeint fidelment el seu protector i usant totes les seves arts negociadores, es va presentar a Peníscola i va proposar a l’antipapa Climent VIII d’abdicar a canvi d’un bisbat efectiu a Mallorca on posaria els cardenals de la seva elecció.

L’èxit del canònic el van premiar fent-lo candidat al bisbat de València, que a l’època d’Alfons el Magnànim era una ciutat molt rica, pròspera i amb una aristocràcia que cuidava l’arquitectura local. Les germanes d’Alfons es van casar amb gent important i acabalada de València.

El 1444, estant el canònic a Nàpols amb el rei Alfons, rebé un nou premi a la seva fidelitat. És nomenat cardenal (dels Quatre Sants Coronats) als 64 anys. Es trasllada i s’instal·la a viurà a Roma al convent dels Quatre Sants Coronats.
Alfons de Borja, durant els anys de vida a Roma, va comprovar les lluites pel poder i les intrigues entre les diferents faccions poderoses del país italià. No va perdre les relacions amb la seva família, fent anar a Roma els quatre nebots, i va continuar la bona relació amb el rei Alfons el Magnànim, que el considerava el seu representant a Roma. Va insistir, facilitar i completar la formació dels nebots en estudis superiors.


El Papa Nicolau V va morir i el 4 d’abril del 1455 es va reunir el conclave a Roma. No estaven d’acord els cardenals per a l’elecció, els francesos tenien massa a prop el cisma d’Avinyó i els italians no trobaven acostament per a la influència de les dues famílies poderoses dels Orsini i els Colonna. De manera que hàbilment Alfons de Borja va treballar amb la resta de cardenals en la visió que ell era idoni per al càrrec, neutral i d’una edat que duraria poc temps al Papat, i llavors hi hauria temps per cercar-ne un altre. L’astut cardenal va ser nomenat Papa el 8 d’abril, amb 67 anys i poca salut, adoptant el nom de Calixt III.


El nou Papa, nomenat a l’església de Sant Joan de Letran, va conèixer i viure els aldarulls de les dues famílies que ocupaven tota Roma, els Orsini i els Colonna. Va posar en pràctica el seu geni i decisió. Va amenaça d’excomunió immediata amb el decomís de tots els béns les famílies protagonistes, així que va acabar en pocs dies l’enfrontament dels dos rivals.


És possible que des de llavors nasqués la gran antipatia entre els Colonna i els Borja, que durà molts anys més.

Calixt III tenia tres interessos particulars: la independència del poder papal, la defensa de la cristiandat dels turcs otomans i l’engrandiment de la seva família, els Borja.

L’ocupació dels turcs de Belgrad va provocar la por de la cristiandat que ampliessin la conquesta de més territori com Praga i Viena seguint el riu Danubi, i el Papa va convocar una croada des del seu llit al Vaticà amb relatiu seguiment. L’alliberament de Belgrad no va tenir la ressonància com més tard la batalla de Lepant, però per a ell era el començament i, consegüentment, suficient.

Convençut que la gran inestabilitat política del moment podria representar un perill per al seu poder va iniciar la política del nepotisme (de nepote: nebot en italià), és a dir, va col·locar tots els seus parents en llocs de poder i responsabilitat i així va poder-hi confiar. Així, es van casar tots amb bons i destacats italians i el seu nebot Roderic (Rodrigo) Borja, poc abans de morir Calixt III, va ser elegit Papa el 6 d’agost del 1492 per unanimitat amb el nom d’Alexandre VI.

Les primeres mesures del nou Papa van ser regularitzar els comptes del Vaticà, assegurar l’ordre públic i el funcionament de la justícia. Van tenir bona acollida i èxit. Però les crítiques van venir igualment. Al lloc d’habitatge del Papa li deien “la cort femenina”. Qui portava la direcció era Adriana de Milà, neboda del Papa, casada amb un Orsini, altres dones de la família i un gran nombre de serventes.

La que rebia més comentaris era la formosa jove Giulia Farnese, de 16 anys, casada amb un infeliç Orsini que el Papa va envia lluny a custodiar un castell. El germà de Giulia, Alexandre Farnese, va ser Papa més endavant i va convocar el Concili de Trento. Va ser també qui va encarregar a Miquel Àngel la decoració de la capella Sixtina.

En aquesta època no era gens estrany que un cardenal, Papa o eclesiàstic tingués amants amb fills, alguns legítims i altres no. Alexandre VI no va ser cap excepció. Cal destacar-ne quatre: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofre.

Joan, el gran, comandava els exèrcits pontificis, Cèsar era cardenal arquebisbe de València. Joan morí assassinat i el seu cadàver trobat al riu Tiber. Aquest fet va impressionar Cèsar, que va penjar els hàbits i es va dedicar a l’art de la guerra.

Lucrècia va ser usada per fer aliances que son pare, Roderic, considerava importants, com veurem tot seguit.

Cèsar: individu molt intel·ligent però sense escrúpols, cruel i emprenedor.
Deien també que era molt formós físicament. Va conquerir molts èxits militars i tàctics. Perseguit per faccions contràries finalment es va refugiar a Nàpols, primer, i posteriorment alliberat a Navarra, lluny dels perseguidors. Tenia de secretari i assessor un home de lleis, escriptor, filòsof i intel·ligent que l’admirava, Nicolau Maquiavel. Va escriure El príncep, llibret dedicat a Cèsar i inspirat en la seva filosofia per governar. Cèsar va morir assassinat a Viana (Navarra). Els seus assassins li van prendre tota la roba i altres objectes, abandonant-lo despullat.

Lucrècia: dona d’una bellesa extraordinària (vegeu pintures de Bartolomeo Veneto). Educada prop de son pare, el Papa, va adquirir una cultura pròpia de la més alta aristocràcia. Als 12 anys el Papa Roderic (Alexandre VI) la casa per interès polític amb Giovanni Sforza, de Milà, a qui ella no estima gens, fins al límit que no dormien junts. Roderic aconsegueix l’anul·lació del matrimoni sobre la base que Sforza era homosexual i no havien consumat el matrimoni.

Això desencadena una gran ira i necessitat de netejar el deshonor d’aquestes acusacions per part de l’exmarit i comença una campanya de descrèdit i difamació (llegenda negra) que arriba fins a l’actualitat. Entre les pitjors acusacions deia que Lucrècia tenia relacions incestuoses amb el seu pare i germà Cèsar per una vida amoral i depravada.

Res cert i no comprovat mai. Lucrècia es va tancar voluntàriament en un convent, on va restar alguns anys fins al segon matrimoni, amb Alfons d’Aragó, rei de Nàpols, que va durar poc, ja que sofrí un atemptat quasi mortal. Se suposa que els autors foren la família Orsini, enemiga dels Borja. Resta malferit, amb lesions sota les cures de la fidel i amorosa dolça esposa sis setmanes, fins que sembla que finalment va morir estrangulat.

El tercer i darrer matrimoni de Lucrècia va ser amb Alfons d’Este, duc de Ferrara. Va durar uns anys amb diversos fills i avortaments fins a la seva mort postpart per unes febres (sèpsia puerperal) incontrolables amb els remeis de llavors.

El Papa Alexandre VI, Roderic de Borja, va comprar al rei Ferran d’Aragó el ducat de Gandia i allí es va instal·lar el quart fill, Jofre, amb el nom de duc de Gandia. Un dels seus fills, Joan II de Gandia, va tenir set fills i un fill d’aquest, Joan III, tercer duc Borja de Gandia, va tenir un lloc destacat a la guerra de les germanies a a favor del rei Carles V, considerant que els agermanats eren perillosos enemics de la noblesa. Aquests van saquejar Gandia i la família es va refugia a Peníscola. Un dels fills, Francesc, va créixer i es va educar al costat de l’arquebisbe de Saragossa.

Als 17 anys, Francesc de Borja va ser enviat per son pare a seguir l’educació a la cort de l’emperador Carles V. Tan bé era considerat a la cort de l’emperador que en morir la seva dona, Isabel de Portugal, el van encarregar d’acompa­nyar la difunta des de Toledo fins a Granada i en arribar, abans d’enterrar-la, era obligat obrir el fèretre i confirmar la identitat de la difunta. Va restar impressionat en veure que la bellesa de la reina s’havia convertit en un monstre i va jurar que a l’únic senyor que serviria des d’aleshores seria Déu. Així ho diu la llegenda, abans d’entrar a la Companyia de Jesús.

Francesc de Borja va ser nomenat sacerdot jesuïta, apadrinat pel propi sant Ignasi de Loiola. Dins de l’orde va complir en nombroses missions encomanades, diplomàtiques i religioses, fins a la mort de sant Ignasi, i el van nomenar superior general de l’orde de la Companyia de Jesús (jesuïtes).

Així arribem al final de la saga dels Borja, on aquesta família ocupa un lloc destacat i tanca la llista d’il·lustres amb la beatificació de sant Francesc de Borja, magnífic sant per la seva renúncia a les riqueses, humilitat i servei a la cristiandat.
  • #3 Joana
    (11/02/22 11:30)

    Dr. Mijares, És un plaer haver-lo conegut i poder compartir aquests escrits amb què ens regala, és una gran persona.

    Respondre
  • #2 Benjamí Rodrigo
    (01/02/22 15:47)

    Un bon article, notés alguna matisació:
    1.- El papa Benet XIII, refugiat en l'última etapa a Peníscola, era de l'obediència d'Avinyó. El tercer papa en discordia era el de Pisa (s'hi feu un concili en aquesta ciutat per a arranjar el cisma i encara es va embolicar més).
    2.- Els Borja no inventaren el nepotisme, simplement continuaren amb aquestes pràctiques això si.
    3.- Per a fer-se una idea de l'època i dels personatges recomane les novel·les "A los Pies de Venus", de Vicente Blasco Ibañez (és la segona part de "El papa del Mar", que parla de Benet XIII i del Cisma d'Occident) i "Borja Papa", de Joan Francesc Mira.
    Això si, els Borja són la família mas impactant de la cristiandat: un sant, dos papes, una munió de cardenals, bisbes, ducs,....

    Respondre
  • #1 Conxita
    (01/02/22 09:01)

    Doctor Mijares , gràcies per compartir els seus magnífics escrits, que tant gaudim, molt de mèrit a la seva jubilació ! 

    Respondre
3
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts