A parar a Andorra

Si una cosa he heretat de la mare és que soc una roda-soques. Quan no treballava, i us juro que se’n va fer farts, no hi havia déu que la trobés a casa, perquè sempre deia que estava disposada a morir de qualsevol cosa (no devia pensar en el càncer de pàncrees que se la va endur en poc més de cinc mesos) excepte perquè li caigués la casa al cim. A mi em passa el mateix. La setmana passada, per baixar d’Andorra a Vic vaig passar per Sabadell i per pujar des de Sabadell vaig anar a fer el volt per Mataró, Caldes d’Estrac (no li dic Caldetes perquè em fot tant com dir Empordanet al Baix Empordà) i Arenys de Mar.

A Sabadell, vaig entrar en una església després d’anys i panys de no trepitjar-ne cap. I els parroquians em van rebre quasi tan bé com els de la meva parròquia, tot i que, en comptes de whisky em van donar una ampolleta d’aigua, potser per fer-me pagar l’ensurt que els vaig clavar quan, enmig de la prèdica, els vaig deixar anar un “Crucifiqueu-lo!” que els va fer saltar dels bancs o la dolçor de la mort que els vaig provocar amb una marieta que volava abans d’acomiadar-me’n. Tot i la fama de tenir mala pell, em va semblar que s’assemblaven tant a mi com els del poble del costat, que tenen l’etiqueta de ser de mala raça. Però després de Sabadell, vaig passar per Vic (com diuen uns amics meus, aquell poblet entre Folgueroles i Gurb), on temps enrere només hi havia llonganisses, frares i misses, i jo hi vaig trobar sushi, nens de tots colors i el Mèder glaçat com un vidre (ja se sap, nou mesos d’hivern i tres d’infern) mentre esperava per anar a la ràdio i garlar una estona entre dos savis que enraonaven i raonaven els seus arguments. I vaig decidir fer la volteta cap al Maresme per poder veure la mar i respirar un xic de salabror. Primer vaig passar a veure els capgrossos, però aquesta vegada vaig aprofitar per anar a visitar el cementiri de Sinera (feia anys que no hi anava i enyorava el lent record dels dies que són passats per sempre) i cruspir-me un cim i tomba al passeig dels Anglesos de Caldes fent menys fressa que un mosquit, no fos cas que se’ls tornés a destrempar l’orgue.

Ja ho veieu, va com va. Deu ser allò de córrer la Seca, la Meca i... Però, roda i volta, a parar a Andorra.