Creat:

Actualitzat:

Reconec que no havia sentit a parlar del director Jordi Gigó (el primer cineasta professional d’Andorra!), a qui s’acaba de dedicar —juntament amb la seva vídua, Rosa Mari Sorribes— un merescut homenatge dins del cicle La cultura no s’atura. Feia temps que n’havien parlat l’Andrés Luengo al BonDia i també l’Hèctor Mas a l’Ex-libris Casa Bauró, però és que hom no pot estar al cas de tot. El dia que s’escrigui la història del cinema a Andorra segur que ens endurem moltes sorpreses, perquè la cinematografia nacional ha seguit un camí procel·lós, ple de vies poc explorades, escassa indústria, carrerons sense sortida, projectes fallits i, de tant en tant, algun esclat de realitat. L’homenatge al tàndem Gigó-Sorribes es va materialitzar amb la projecció de la pel·lícula La perversa caricia de Satán, de l’any 73. Els que començàvem a anar al cinema en aquell temps recordem amb una emoció una mica culpable aquelles sessions on —anant-hi mig d’amagat dels pares— s’ensenyava una mica de carn. Era el temps de l’anomenat destape. I La perversa carícia era d’aquelles obres en què es mesclava l’erotisme amb el terror, una combinació d’èxit segur. Si mai tornessin a programar sessions dobles, com les que es feien abans, quina parella faria amb Desnuda inquietud, de Miquel Iglesias, protagonitzada per Nadiuska i l’Indio González (i la participació d’Enric Majó!). Ambientada a Toloriu, era una delirant recreació pornosoft de la història de la princesa asteca Maria Moctezuma, que es banyava

—ben esporreta, ella— en una tolla del torrent dels Ases. I és que ja no es fa cinema com el d’abans.

tracking