Pitances

Ara mateix, si tot fos com sempre, com hauria estat a l’Edat de la Normalitat, a la plaça Guillemó d’Andorra la Vella els escudellaires de Sant Antoni estarien preparant —passant fred des de les cinc de la matinada— la calòrica escudella. Una mica més avall, els confrares de Sant Antoni, els pagesos de l’Urgellet, farien el mateix amb la Calderada, al passeig Joan Brudieu. A Sant Julià, que la farien el dia de Sant Sebastià, que s’escau dijous vinent, també se’n quedaran sense, un any més. No estan els ànims pandèmics per a gaires alegries multitudinàries.

És clar que també hi ha alternatives a la moderna adaptades a la situació: els emcampadans ho van fer ahir, en modalitat drive-in, com si anessin al McAuto, però no és ben bé el mateix, perquè es perd —o es dilueix— la dimensió social de la festa. Aquestes manifestacions culinàries i festives, en realitat actes de solidaritat comunitària, són el record de les pitances medievals (pitança, bonica paraula que procedeix de pietat), que en alguns llocs encara en diuen “la sopa dels pobres” i que s’allarguen fins al període de Carnaval, com el famós ranxo que fan a Ponts. Què en quedarà, de tot això? Quan s’acabi la pandèmica

—si és que s’acaba algun dia—, ¿serem capaços de reconstruir tot aquest edifici, com si res no hagués passat? ¿Ho farem amb la mateixa empenta i entusiasme o anirem amb el fre de mà posat? ¿Qui guanyarà, la plaça o Netflix?