Creat:

Actualitzat:

Amb l’Open d’Austràlia a punt de començar, el cas de Novak Djokovic hauria d’estar vist per sentència. Al tenista serbi, declarat antivacunes Covid, el van retenir quan va aterrar al continent austral fa uns quants dies. Més enllà de tot l’argumentari legal que uns i altres s’han tirat pel cap i el circ mediàtic que s’ha organitzat al voltant, Djokovik està pagant el preu de ser famós. Intentaré ajustar les paraules per no ser mal interpretat. Quanta gent amb i sense vacuna, contagiats i confinats, s’han saltat les mesures sanitàries vigents per fer la seva? I quants se n’han sortit sense més? Doncs la gran majoria, evidentment. Els governs, més enllà de confinaments obligats –a l’empara de lleis excepcionals– no disposen dels recursos per controlar que tothom sigui on ha de ser i es comporti com hom vol que es comporti. Tots tenim motius i excuses per escollir, per ser prudents o temeraris. La crida a la responsabilitat personal i la consciència ciutadana funciona per barris. Després paguen justos per pecadors. Ep, que no defenso Djokovik! Què passaria si haguéssim pogut controlar tothom, tothom, que era a Andorra un dia qualsevol del passat nadal? Doncs que hagués aparegut un grapat de gent sense vacuna, ni test, contagiats i/o teòricament confinats passejant-se tranquil·lament, esquiant o comprant, sense cap mena de sentiment de culpa, impúdicament incívics. A Djokovik l’ha traït la mateixa fama que el 99% de vegades li ha obert portes, eliminat tanques i donat carta blanca. Djokovik, víctima o anyell expiatori?

tracking