'Undostres'

Diguem-ho clar: n’estic tip de veure fotos amb els vostres tests d’antígens positius, negatius, del dret, del revés o desmuntats. Ben fart de saber si us han confinat, si us ha passat de prop, si us ha tocat la grossa i si, en aquest últim cas, els símptomes són d’estar per casa o d’estar per l’hospital. No puc més amb les vostres cròniques vaccíniques, que si ja tinc hora, que si ja me l’han posada... I és insofrible, admetem-ho, tota aquesta enfiladissa de captures de pantalla amb els nostres progressos o ocurrències al Paraulògic i al Wordle. Com si fóssim un ramat, tots parlant del mateix, tots fent la mateixa cosa a la mateixa hora, tots comentant la mateixa mena de coses.

I tanmateix, aquests mateix i mateixa de la frase anterior són una de les coses bones que hem viscut a la pandèmia: tornar a compartir referents. Després d’un temps en què l’atomització dels interessos i l’explosió de l’oferta audiovisual (entre d’altres) havia provocat que fos habitual que cap persona d’una mateixa casa fes una mateixa cosa a una mateixa hora o que quan fèiem el cafè a la feina o l’entrepà de fuet al pati no tinguéssim una mateixa realitat per comentar, el monotema ha recosit una mica aquest espai. Amb el tedi que tota paraula amb el prefix mono comporta i la fartanera que ens genera parlar de la refotuda pandèmia tot el sant dia però amb el caliu social de compartir un tema, de viure la mateixa realitat que els veïns, la carnissera, els mestres de la canalla i la companya de despatx. La covid és el nostre undostres, el nostre partit del Barça en obert, el tema que podem treure a qualsevol conversa quan parlar del temps ja no doni més de si.

I sí, la setmana passada justament parlava que si estiràvem massa el debat sobre el monotema ens acabaríem fotent mal, i no, no dic ara que la pandèmia ens va bé perquè ens dona un tema comú de conversa, ni de bon tros. Que toqui el dos el SARS-CoV-2 i que ens torni a deixar sols amb les nostres misèries, però quan ho faci potser estaria bé recordar que quan veia les vostres fotos de tests (pesats!) quan jo me n’acabava de fer un, em sentia una mica menys jo i una mica més nosaltres, i això, a una societat i a un projecte de comunitat com el nostre, mai no li va malament.