Perquè ens veiessin, ens vam tapar el rostre.” La frase és del subcomandante Marcos en la revolta de Chiapas de mitjan anys noranta demanant democràcia, llibertat i justícia per als indígenes de l’estat mexicà. El vídeo en el qual es treu el passamuntanyes perquè hi vagin apareixent tot de rostres de gent del carrer, en una al·legoria que el seu personatge s’identifica amb la gent del poble, forma part de l’exposició La màscara no menteix mai.
La mostra es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com a CCCB, i ens aproxima a l’evolució de l’ús i les consideracions d’aquest element. Hi vam ser dissabte passat, amb un guiatge excel·lent. Es tracta d’una exposició que per a mi va resultar inquietant: va dels usos de la màscara des de rituals fins a finalitats ideològiques o polítiques, tant en les lluites de classes i l’activisme social com en la repressió i el terror, passant per la creació de personatges de ficció, herois o brivalls, moviments artístics i humanistes.
La veritat és que és una exposició que val molt la pena, convida a reflexionar i si hi aneu feu-ho amb temps per poder pair tots i cadascun dels conceptes que ens trasllada, així com els canvis de registre als quals estareu sotmesos: passareu del passamuntanyes zapatista o de les Pussy Riot, a la caputxa del Ku Klux Klan; dels rituals ancestrals a les màscares de Carnaval; del primer brivall Fantômas a les lògies maçòniques, i per acabar d’adobar-ho, la banalització d’un símbol com és la màscara de Vendetta utilitzada per grups que estan als antípodes del que significa el personatge.