Ema Ena A

Coincidint amb el tancament de portes del Museu de l’Antiga Fàbrica Reig s’han fet públiques les dades de visitants de la xarxa de museus d’Andorra durant el 2021. Massa pocs, segons les valoracions. Les xifres: cent deu mil visitants a repartir entre vint-i-set instal·lacions. Dividint infraestructures entre visitants (i això no s’ha de fer, perquè hi ha pomes, peres i magranes), surt, arrodonint, uns quatre mil caps per museu. Són els comptes de la vella, i més encara perquè amaguen la primera reflexió que s’ha de fer: els museus no han de ser (només) per a visitadors, excursionistes i passavolants. I menys encara han de ser l’esquer per enxampar aquesta rara avis del turista cultural, que no se sap ben bé què és ni si tan sols existeix. Els museus –com els arxius i les biblioteques– han de ser considerats equipaments essencials de la societat, encara que molts ciutadans no hi acabin posant mai els peus (com potser tampoc no aniran mai a l’hospital o al centre penitenciari, i bé els estarà que hi siguin). Potser el problema és que ningú no s’ha atrevit a parlar del Museu Nacional (o ho han fet amb sordina i el fre de mà posat), tot i que darrerament els aires potser bufen més propicis. De res no serveix tenir una constel·lació d’equipaments heterogenis si no és que hi ha al davant un centre potent, una estructura d’estat, que sigui focus d’atracció i far de coneixement. Fins que això no sigui una realitat, continuarem passant l’estona fent sumes, restes i divisions i cada any acabarem igual d’emprenyats.