Els 'coloms' i els 'falcons'

Diuen els llibres que a final del 1923, a l’Alemanya de la República de Weimar, es van arribar a emetre bitllets de 10.000 milions de marcs. També és recent el cas de Zimbàbue, on el banc central va emetre el 2009 el que probablement sigui el bitllet de major valor nominal de la història: 100 trilions de dòlars zimbabuesos, sí, un u i catorze zeros. Per no esmentar el cas de Veneçuela, on per un parell de quilos de bitllets al pes ens donarien un xiclet, o on es dona la paradoxa que val més el paper amb què s’imprimeix el bitllet que el valor del propi bitllet. Per cert, que l’altre dia em vaig assabentar d’una curiositat en aquest sentit, resulta que el cost d’encunyar una moneda de dos cèntims és superior al seu valor nominal.

Més enllà de mirar exemples històrics i dramàtics, aquí estan passant coses a les nostres butxaquetes d’estalviadors. Coses que ja no van a càmera lenta i que serien la típica reflexió de sobretaula nadalenca de l’estil “fa vint anys omplies un carro de la compra amb 5.000 pessetes, i avui amb 30 euros no vas ni a la cantonada”. Coses que notem quan anem al supermercat o quan omplim el dipòsit. Ni la meitat de la població actual del món desenvolupat pot tenir consciència del que significa una inflació del 20%. La majoria de nosaltres no estem acostumats que, per exemple, quan demanes pressupost per fer una reforma a casa aquest sigui vàlid només una setmana, ja que segurament el preu hagi pujat per l’increment dels costos de transport, de les matèries primeres, etcètera. L’últim a actualitzar-se, si s’actualitza, és el salari, i és això el que notem a les nostres carns. A països híper­inflacionaris els sous es revisen setmanalment. Aquí no estem tan malament, no estem amb inflacions del 20%. A Espanya, que és qui surt del mapa europeu, s’estan enregistrant taxes a l’octubre del 5,5%, i a Andorra, que és on vivim, estem al 2,5%, segons el departament d’Estadística, molt en línia amb les mitjanes europees.

És temporal o ve per quedar-s’hi? És un dels grans debats econòmics a escala mundial. Les causes estan més que diagnosticades: mesos i mesos d’aturada en les cadenes de producció i subministrament juntament amb el confinament han provocat que la reactivació de la demanda sigui més forta que la reactivació de l’oferta. Al final, l’oferta és un engranatge que pren el seu temps a agafar tracció i velocitat de creuer. Suma-li els majors plans d’estímul monetari i fiscal des de la II Guerra Mundial, la reobertura de les economies, els tipus ultrabaixos, els plans de recompra de bons dels bancs centrals, i anys i anys amb ínfims nivells d’inversió privada en capacitat per allò que vivíem en un món amb sobrecapacitat. Qui ens ha vist i qui ens veu. Amb tot aquest bullit, el petroli s’ha duplicat en un any, el gas es dispara un 380% igual que quasi qualsevol matèria primera, i el cost d’enviar un contenidor des de Xangai fins a qualsevol port occidental s’ha multiplicat per vuit.

Els grans bancs centrals estan majoritàriament governats pel que els economistes denominen coloms. No és un mot despectiu, té el seu origen en la teoria de jocs de Nash (sí, el de la pel·lícula Una ment meravellosa). Per a molts, la dicotomia colom-falcó (o dovish-hawkish com diuen els anglesos) és massa simplista. Pot ser, però té la seva cosa. Els coloms, molt aficionats a les polítiques monetàries expansives, asseguren que la inflació serà temporal perquè qualsevol comparació amb el 2020, en paraules del vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, “està distorsionada si mirem als nivells de preus d’un any pandèmic amb el consum desplomat”. Se suposa que les cadenes de subministrament (oferta) aniran agafant tracció progressivament, adaptant-se també a un consum (demanda) que es moderarà primer per la relaxació d’aquest extraconsum d’empreses i famílies, i pels menors ajuts per part dels governs. Els que manen a la UE i als EUA segueixen aquesta narrativa, afirmant que els preus es moderaran durant la segona meitat del 2022. Més els val, perquè de moment només veiem que les dades superen contínuament unes estimacions que només es revisen a l’alça. Per si de cas, els coloms ja s’han afanyat a mantenir el seu discurs de tipus ultrabaixos durant molt de temps, no es preocupin. El que no s’atreveixen a dir, i que tothom sap, és la raó de fons: que el sistema està tan summament endeutat que no suportaria un refinançament a tipus superiors. Senzillament col·lapsaria.

Al costat oposat tenim els anomenats falcons, que no són pocs. De tall més liberal, per molt que els coloms també presumeixin de ser-ho, són els qui alerten del perill dels preus, els que parlen d’un potencial cercle viciós, i inclús d’estagflació, el terme que defineix la inflació sense creixement, o el que és el mateix, quelcom així com les deu plagues d’Egipte. Aquí tenim bancs centrals com el del Canadà, Anglaterra, Nova Zelanda, Hongria o la República Txeca, cancel·lant els plans d’estímuls, i en alguns casos ja apujant els tipus. D’una manera molt gràfica, serien com bombers tancant la vàlvula de la mànega d’aigua en veure que el foc es calma, no sigui que no tinguin aigua si el foc revifa. Els coloms són més de l’estil d’esgotar l’aigua i llavors extingir l’incendi amb altres líquids, possiblement inflamables.

Com a puntualització als coloms, que pregonen que els preus tendiran a moderar-se durant el 2022, es refereixen al fet que els preus moderaran la pujada o s’estabilitzaran a nivells en concordança als seu mandats, no que baixaran, no es facin il·lusions. Veurem què passa. Com sempre, en economia la resposta correcta és “depèn”. El que sí que és clar és que es presenta un Nadal molt car, i amb escassetat de tot allò que més regalem i ens regalen: aparells electrònics, mòbils, joguines, roba, etcètera. Potser hem de claudicar una mica, que no passa res si no consumim tant, que el planeta s’està cremant. Potser és l’any de recuperar el contacte, de valorar la proximitat dels éssers estimats, de recordar els que ja no hi són i, per què no, de brindar amb cava, que al cap i a la fi ens el transporten per carretera i no serà tan car.

*Javier Tomé, Fimarge, Societat Financera d'Inversió, SA