La pausa

Sí, els diaris no surten el dia de Sant Esteve —aquesta festa tan carolíngia com el dilluns de Pasqua—, i si mires la versió digital, veus que s’ha quedat com fossilitzada en el passat, que no s’ha mogut gens ni mica des del vespre del vint-i-quatre. És estranya, aquesta pausa, que quan ens hem acostumat a la roda infinita de la informació, nit i dia, sempre, sense aturador, com si una interrupció de la cadena signifiqués la indefensió d’una societat que necessita alimentar pors i esperances. Imagines que, a poc a poc, i a mesura que durant aquest diumenge amb doble racció de canalons s’incorporin redactors i es valorin continguts, s’anirà animant, i avui, dia dilluns, haurem recuperat una mica el pols a l’actualitat. I sí, s’ha mort l’arquebisbe Desmond Tutu, que va venir a Andorra el 2008, en aquella efímera edició dels premis Carlemany que volien emular, a escala andorrana, els Cervantes espanyols. Espero que no passi com tal dia com ahir del 2004, quan el tsunami de l’Índic va deixar dos-cents vint-i-cinc mil morts en un obrir i tancar d’ulls, cosa que es fàcil de dir però difícil d’imaginar: com que va passar gairebé als antípodes, és com si hagués passat menys. Ara estem capficats amb el famós òmicron, que sura per les aigües residuals del país i que ja veurem si és un capítol més —que hauria de ser un dels clímax d’aquesta novel·la dolenta— o bé és la traca final d’aquest castell de focs —només trons, sense palmeres de colors— que ja fa massa temps que dura.