Xarop de bastó

Amb mig país intentant sortir de casa, colgats per la neu, l’altra meitat omplint els papers per autoritzar el doble cribratge a la canalla, i amb el zero coma cent vint-i-cinc de la població manifestant-se contra el de sempre, és probable que no ens haguem adonat del debat que ha sacsejat els darrers dies la (ja prou baquetejada) societat catalana. Resulta que algunes escoles han començat a qüestionar l’ús del bastó per fer cagar el tió. Així mateix. Hi ha pedagogs i pedagogues i pedagoguis que consideren que és una apologia de la violència i que es poden aconseguir les mateixes deposicions —en quantitat i qualitat— amb cançonetes i carícies i, si això del picar fos imprescindible, fent-ho contra el terra (que ja em diran quina culpa té). A les properes edicions d’aquest despropòsit, el tió/tiona ja no cagarà res, perquè combinar l’escatologia amb la màgia pot confondre les tendres criatures i curtcircuitar-les. Com que l’estultícia humana té un factor de contagi d’R+infinit, em temo que d’aquí a no res tindrem el debat instal·lat a les nostres escoles maternals i de primària —si és que no hi ha arribat ja—. En això tenim totes les de perdre. Aquesta qüestió no passaria d’una simple anècdota si no fos que és una demostració més que ens estem convertint en una societat tova i infantil, sempre a punt de l’ofensa, hipersensible, permanentment escandalitzada i sense capacitat de reacció davant els que criden més. Amb la pell prima, nul sentit de l’humor, estem a la que salta. La plaga de la correcció política acabarà ofegant qualsevol vestigi de creativitat i intel·ligència, i tan de bo que m’equivoqui.