Els contents

Que, com diuen les ràdios catalanes, durant el pont Constitució-Puríssima abandonin “cinc-cents mil vehicles de l’àrea metropolitana de Barcelona” és, t’ho miris com t’ho miris, la prova del fracàs de la societat urbana, incapaç d’oferir als seus ciutadans un entorn amable que no els empenyi a la diàspora periòdica. Que més d’un milió de persones, enmig d’una pandèmia rabiüda, protagonitzin aquest èxode no s’acaba d’entendre. Posem per cas la família Sugranyes, d’Esplugues. Marxen a quarts de sis de la tarda del divendres, abans no ha pogut ser, atabalats: a partir de les set, la carretera que puja de Berga cap al túnel és un veritable calvari. Armats amb testos, passaports, analítiques, surten a l’aventura. Com que la segona la tenen a Begur, a l’hivern van a un aparthotel al Tarter. Fa anys que en són clients i, tot i que és un pèl car, hi estan bé. Creuen els dits perquè no nevi: duen cadenes però potser no sabran posar-les. L’any vinent potser posaran neumàtics de tot temps. El Sugranyes pare no esquia: es va fer mal als lligaments creuats fa uns anys i en té un mal record. Ell es queda llegint al bar, a peu de pistes. Els fa mandra cuinar i tenen una rutina mig establerta: pizza el divendres, japonès el dissabte i qualsevol cosa el diumenge. Van a tot arreu, és clar, però han sentit a parlar de la incidència Covid al país i no acaben d’estar tranquils. Però què coi. La qüestió és sortir. Contribuir a l’economia del país de destí, sentir-se actius, canviar d’aires. Quan arribin a casa –dimarts al vespre, volen estalviar-se les cues del dimecres– estaran prou contents. Es tracta d’això, no?