Res en carn posat

Dissabte a la tarda hi va haver la manifestació anti pass Covid per la Shopping Mile. Alguns dels manifestants deien que allò era una «trobada entre amics». Perfecte. És bonic que els amics es trobin i comparteixin espais, vivències i inquietuds. Potser no tant que fessin portar pancartes a nens, però vaja, peccata minuta. Els participants en la concentració, segons la notícia emesa per Andorra Difusió, exposaven els seus arguments: en essència, que la necessitat d’ensenyar el passi és una manera de coartar la llibertat individual. És cert i no puc estar-hi més d’acord: però en aquest cas la llibertat individual està limitada per la decisió d’un govern escollit amb un procediment democràtic, i les mesures s’han pres confiant que seran efectives, amb l’aval de la ciència mèdica (encara que potser són insuficients o desproporcionades, contra un enemic esquiu i una societat cada vegada més tensa). És l’estat de dret. Com deia dissabte, en un brillant article, l’amic Yvan Lara, la vida en societat és un rosari de limitacions: algunes ens agradaran més, d’altres menys i algunes gens ni mica. Una bonica frase deia que “la llibertat és poder escollir les cadenes que et lliguen”. Però en aquestes, va sortir un noi i va dir a la càmera, molt seriós i convençut: “Prefereixo morir abans que vacunar-me.” Home, mai tant. Personalment, si la disjuntiva és aquesta, ho tinc clar. Ara mateix, morir-me no m’aniria gaire bé, perquè encara tinc alguns serrells pendents. Si em criden per la tercera, hi aniré. I que per molts anys ho pugui recordar.