Dictadures

Haver d’anar a 70 com a màxim entre Canillo i Encamp. I no poder fer-ho ni begut ni drogat, ja em diràs. Haver d’anar vestit a la feina i vestit d’una manera que sigui acceptada pels altres. Haver d’anar a l’escola com a mínim fins als 16 anys. No poder fregir sardines a l’office de la feina, tan bones i nutritives que són i tan bé que li anirien al meu cos. Haver d’aguantar que els meus companys de despatx vulguin tenir encesos els fluorescents, amb el que pateixen els meus pobres ulls. Haver de participar al simulacre que fan els bombers a l’edifici on treballo. Qui són ells per obligar-me a preocupar-me per la meva seguretat? Si hi ha un foc, ja sabria què fer, jo. I, a més, si hi ha un foc, qui em diu que no l’han provocat els mateixos bombers per justificar el seu sou? Qui em diu que no és un foc de mentida? Eh? Haver de tenir un compte al banc, jo que sé del cert (tinc dades) que el capitalisme financer ens roba. Haver de pagar un lloguer, jo que no crec en la propietat privada. Haver de tenir un número de telèfon, un correu electrònic i un mòbil, si no vull estar despenjat del món. Haver de comprar a botigues per abastir-me d’aliments i haver d’acceptar el preu que m’imposin jo que també sé (més dades) que això de la mà invisible i l’oferta i la demanda no s’aguanta per enlloc. No poder baixar tant tabac com em roti per la frontera i haver d’obrir el maleter quan el guàrdia civil diu “baje” i “abra”. No poder fumar dins dels bars. Haver d’aguantar que la profe em posi un sis i no el deu que em mereixo, que la tècnica de recursos humans digui si serveixo o no per treballar del que vull treballar, que el propietari del pis on visc em digui si puc continuar vivint o no a casa meva. Haver de dur casc i arnès de protecció a les obres, sostenidors i talonarros a les recepcions oficials, arracades i bràquets, quina manera de violar els cossos. Que la CASS et reemborsi el cardiòleg però no els festivals de poesia quan ens fa mal el cor. Ens imposen moltes coses cada dia. Ens imposem moltes coses cada dia. En podem dir dictadura, és una opció. O també viure en societat. Acceptar-les totes elles de bon grat i, en canvi, equiparar amb la pitjor de les dictadures tan sols una d’elles, la que més et beneficia, se’n diu, però, estratègia electoral, no defensa de les llibertats.