El 1788, en el seu dietari de viatges, Francisco Zamora narrava la paüra que li ocasionava el pas pel congost de Tresponts. Un lloc que descrivia com “estrecho y peligroso”, amb un camí “lleno de pedrezuelas que han caído de la montaña”, per on calia transitar amb molt de compte mentre es creuava entre “horribles peñascos, que amenazan desgajarse de aquellos montes y cerrar el paso”. Del segle XVIII a dia d’avui (per ser més exactes hauríem de dir des de l’edat mitjana fins a l’actualitat), poc ha canviat la realitat del viatger que transita per aquest congost urgellenc. La carretera asfaltada no el va fer pas més segur, i fins fa poc creuar-lo implicava també encreuar els dits per evitar ser víctima d’un roc. Certament, la intervenció decidida d’aplicació de xarxes de protecció a l’indret ha evitat accidents greus com els que es van viure el 2015 i el 2016, però és evident que a Tresponts hi calia un túnel. La seva inauguració, que ha de ser motiu de celebració per a tothom, no pot fer oblidar, tanmateix, l’abandó crònic d’algunes infraestructures pirinenques. De debò han de passar dècades i fins i tot segles per tal que els pirinencs disposin de les carreteres que necessiten? I no només carreteres, també és una qüestió d’accés al ferrocarril o a la xarxa d’internet, amb una fibra òptica que no arriba igual per a tothom. I com aquestes, tantes altres coses que no arriben, o que arriben massa tard. La inauguració del túnel de Tresponts és un capítol més en la història dels greuges en la vertebració territorial de Catalunya, un exemple més que, mani qui mani a la Generalitat, la deixadesa cap als pirinencs és la mateixa.