Sempre hi ha algú

Es va despertar enfebrada, cansada de tot i de tothom, agombolada per l’escalfor de la manta (múrria com si fos una nena, no va poder evitar pensar que estaria millor amb l’escalfor d’un nòrdic, cepat i jove si pogués ser) i amb aquell aire trist que feia temps que li dibuixava una pell cada cop més esllenegada. Va fer una estirada i la va allargar un parell de minuts, amb els ulls tancats i un badall d’aquells de ni fam ni son, sinó d’una mandra pertinaç i duradora que tot sovint no es podia espolsar de les espatlles. En acabat, i sense moure ni un dit, va mirar el mirall de cua d’ull. Feia anys que dormia amb la persiana amunt i l’espill li reflectia el vidre de la façana del comú, que alhora li reflectia les muntanyes del solà (molt més interessant que no pas que li deixés veure, entre transparències, les males cares dels funcionaris gensqueferats que hi pul·lulaven per dins). Nevava i va recordar que, tot i que sovint l’enganyaven i no solia fer-los mai cas, feia dies que els meteoròlegs, entre els quals en Pep (o es deia Tomàs?), el seu home del temps particular, amenaçaven amb un gran descens de la temperatura i amb nevades de pam i mig.

Emmandrida cada vegada més, va recordar que ahir havia fet caldo (un os de pernil, un de blanc, un de vedella, un brasó de xai, un tall de gallina més vella que ella, xulla, costelló, trumfes, carrotes, api, porro del legal, ceba, una embosta de cigrons, un toc de sagí i alguna cosa més que ja havia oblidat) i que havia comprat un pa llescat del qual podia anar fent torrades (tenia fuet i pernil per acompanyar-les, oli i sal i xocolata per si s’enllaminia i podia fer allioli per untar-les si s’enllaminia més). L’aixeta encara rajava i al rebost hi havia alguna ampollota de vi per anar-hi anant si s’empiocava massa. No calia que s’amoïnés per res. Ningú l’enyoraria ni la trobaria a faltar si s’estava uns quants dies sense moure’s de casa. I a fe que havia pensat alguna vegada de no sortir-ne mai més.

Però va sonar el telèfon. Digui? Caterina, noia, per molts anys! Espavila’t! Es va posar el somriure més bonic que tenia al fons de l’armari i es va ben eixaliar. Sí, Maria, sí! Ara em ben estrijolo i vinc. Obre una ampolla de xampany, que ja arribo!