Creat:

Actualitzat:

Dimarts al vespre hi va haver a Barcelona una solemne reunió entre el nostre cap de Govern i la delegada del Govern espanyol a Catalunya, la senyora Cunillera, amb l’assistència dels respectius ambaixadors. És normal que entre estats veïns hi hagi trobades de tant en tant, per canviar cromos i amorosir possibles tibantors. Les imatges que han transcendit de la trobada ens mostren cordialitat, mobles foscos estil remordiment, algun quadre de tema èpic vist de resquitllada, cornucòpies i poder. Tot molt bé. El resum oficial emès al final de l’entrevista supura bon rotllo. Excel·lents relacions, cooperació, connexió, promoció turística, econòmica i empresarial, etcètera. Sobta una cosa, però. Un petit detall de no res. Dimarts tothom ja era conscient del problema de delimitació de la frontera al pla de la Tosa, un conflicte territorial no pas menor, perquè afecta de ple el parc solar que hi està construint Nord Andorrà. De fet, dilluns l’ambaixador Ros ja havia enviat Runer avall tota la documentació necessària per informar les altes instàncies. Per això no em puc creure que, entre els temes que van tractar, no toquessin aquest. No dic que haguessin de desplegar damunt d’aquella senyora taula mapes, tatxes i soldadets per mirar de resoldre el contenciós, però és que ni una paraula. Tan hàbils que són en l’art de parlar per no dir gran cosa, s’hauria agraït una formuleta, ni que fos poc compromesa. Si m’haguessin consultat, hauria proposat els dos versos amb què l’enyorat Esteve Albert va fer resoldre a Sant Ermengol el plet de Cortiuda: “Que per dos pams de terra / no perdéssim lo cel.”

tracking