x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
De la meva agenda

La mort, i després?

Actualitzada 07/11/2021 a les 06:24
L’escola, l’església parroquial i el cementiri de Canillo fan veïnat. Grupets de nens i de nenes escolars desitgen sempre anar a la plaça de Sant Serni, on els esperen les mares. Els diverteix passar pel tros de carrer de pedres punxegudes –l’únic que queda a Andorra de quan a l’hivern els pobles de les Valls eren una pista de gel–.
En el joc, la mainada, evadint la mirada del guàrdia urbà, entren al cementiri. Els captiva el silenci, el camp de creus, de flors i d’arbres. Més d’un cop he d’anar a buscar-los per avisar-los que és l’hora de començar el taller de catequesi.

El Sínode de l’Església, que acaba d’obrir portes, ens demana ESCOLTAR, que és una virtut important. Però, FER PREGUNTES és una necessitat urgent.
A cada sessió de catequesi hi ha el corresponent espai per fer les preguntes que suggereix el tema tractat. Avui hem treballat la Saviesa, un dels dons de l’Esperit Sant, i cadascú del grup ha d’escriure una pregunta.

Jesús també va fer preguntes i també creixia en saviesa, com ens diu l’Evangeli. Aquí tenim algunes de les seves preguntes: “Per què em buscàveu?” “Qui és el proïsme per a tu?” “Pare, per què m’has abandonat?”
Quedo palplantat en llegir la pregunta de la Maria: “ Què hi ha després de la mort?” La Maria és una preguntaire de mena. Molts dies, quan acaba el taller de catequesi, es queda per fer-me preguntes.

Començo per explicar-li que Déu no ens ha pres la seva àvia, i amiga meva, que trobem tant a faltar. Déu no és egoista. Quan naixem, se’ns dona una muntanya per ascendir que es diu vida. Per a uns és més alta, per a d’altres, més baixa. Aquest estiu, a les colònies SOM PINYA La majoria de vosaltres heu pujat al pic de la Serrera. El Gil farda: “El tercer pic més alt d’Andorra.” Continuo jo: Tots cada dia fem una mica de camí per arribar al pic de la VIDA. Una vegada els humans hem fet aquest cim, sols ens queda pujar al cel.
L’Erika pregunta: “Com ho sabrem quan és l’hora de pujar al cel?”

Segueixo explicant: Quan estàveu a la panxa de la mama sentíeu que hi havia a fora una vida meravellosa que us esperava. No sabíeu com era aquesta vida, però la sentíeu. També ara sentim la set d’una vida en plenitud on no hi ha llàgrimes i tot és goig. La Bíblia només ens diu que “el cel és veure Déu cara a cara”.
“Tornaré a veure la meva àvia?”, insisteix la Maria.

“I jo el meu gos que m’ha deixat trist?”, afegeix l’Alejandro.
“Ens tornarem a abraçar tots a dalt del cel”, responc. Però no oblideu que ells continuen amb nosaltres. “Només han anat al pis del costat”, diu el poeta Charles Peguy.

Contemplem l’arbre d’AINA. Cada una de les arrels duu el nom d’un monitor o monitora que ens ha deixat. No els veiem però des del cel ens recorden i d’ells rebem la saba perquè AINA creixi i doni fruits per al bé dels infants d’Andorra i també a l’hivern per als de més enllà de les dues fronteres.
Les preguntes dels infants alliçonen les persones adultes. Les hem d’escoltar amb un gran respecte que ens orienti ensems el nostre actuar davant del misteri del després de la mort.

Comparteixo els meus sentiments. Hem de parlar dels absents als infants. No hem d’impressionar-los i menys fer-los por, sinó crear una actitud d’esperança.
Visitar el cementiri amb els dos fills com ho fa tots els anys el pare Marticella dels Plans. Mostrar-los fotos tot recordant els bons consells que ens donaven.

Quan miro la foto de la meva mare de l’any 1934 que orna el menjador d’AINA, sento com si fos avui. “Si vols ser mossèn, sigues un bon mossèn; del contrari no ho siguis.”
Portar flors al cementiri o al costat de la foto així com encendre un llantió a la Mare de Déu de Meritxell per a cada familiar difunt acompanyat amb un parenostre, són costums que ens ajuden a viure el record d’aquella persona estimada. No la veiem amb els ulls físics, però la tenim molt a prop nostre, perquè ens estimàvem i “l’amor no passarà mai!” Com diu sant Pau.
La creu al peu del cementiri de Mereig de l’artista andorrà Valdés ens ho glossa. En una creu hi ha tres creus: una esculpida a la pedra per dir-nos que la mort no admet l’oblit i tots en som hereus i la seva petjada manté l’estimació encara que sigui dolorosa; l’altra és una creu suspesa al buit que ens alliçona que el buit de l’absència fa més gran la presència mística i real que sentim en el cor; i la creu enlairada ens convida a l’esperança de la victòria de la Vida Nova sobre la mort: “Sia’m la mort una major naixença!”, pregava el poeta Maragall.
La creu mira al Santuari de Meritxell, on la meva Confident, la dolça Mare amb el seu Fill a la falda hi guarda tots els nostres difunts, que Ella cuida mentre esperen el nostre retrobament.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts