Creat:

Actualitzat:

Fa uns dies va caure a les meves mans “Casar-se a Catalunya” (les cometes són meves). La revista, perquè d’això es tracta, s’intitula tal qual. Pel que n’he pogut esbrinar fullejant-la, té una periodicitat quadrimestral; és a dir, surt a la venda tres cops l’any, al preu de 4,95 €. El que em va cridar l’atenció, però, va ser l’avanttítol. Una tipografia petita però perfectament llegible que diu: “La revista de les núvies catalanes.” Identitària i sexista alhora, vaig dir-me mig esglaiat. Una barreja tan rebuscada que fins i tot em va passar pel cap que no hagués estat fruit d’una d’aquelles “jugades mestres” que els partits que havien de portar Catalunya a la independència es treien de la mànega per distreure el personal. Aital ximpleria es va esvair tant o més de pressa que les jugades mestres indepes. “La revista de les núvies catalanes” és part d’un grup internacional, amb delegacions a Portugal, Mèxic i Brasil. I el sumari –8 imatges i 30 entrades en 6 seccions– deixava clar que els nuvis també existeixen, però poc... Els dediquen una secció amb dos articles –la de les núvies en tenia cinc– Això sí, ambdues (seccions) coincidien en la rúbrica tendències, sense la qual és de creure que el magazín perdria gran part del seu interès (com la independència). Confesso que no tinc idea de quantes col·leccions de vestits de núvia/nuvi, es poden presentar a l’any, ni si canvien gaire, més enllà de la calor o el fred que pugui fer el dia de l’acte. He vist núvies mortes de fred o estabornides de calor, perquè el lluïment passava per davant de qualsevol altra consideració. Visca els nuvis... siguin del sexe i la nacionalitat que siguin.

tracking